RECORDS

EL DOLOR DELS SONIS COMPLERTS

La setmana passada vaig quedar per a menjar amb un vell amic i em va contar que havia estat vagant pels Mapes de Google Earth, veient des de l'espai totes les illes que va visitar en les seves navegacions del passat: Carib, Grècia, Itàlia, Balears… I ara que està totalment jubilat, havent venut el seu vaixell i amb una salut que ja no dona per a embarcar-se en grans aventures, va acabar amb els ulls humits de nostàlgia.

Massa bons records perduts en el temps. En alguns d'aquests viatges vaig tenir el plaer d'acompanyar-lo i, en uns altres, jo havia visitat algun dels mateixos llocs poc abans o poc després que ell, així que acabem en la típica xerrada de la gent que camina al voltant de la setantena, intentant recordar noms i dates que alguna vegada vam creure que mai oblidaríem. Quin bé ho passem en aquella illa, a l'oest de Sicília, en la qual entrem d'arribada per mal temps! Ara no em surt el nom. Ja no hi havia turistes perquè era a mitjan setembre i els illencs ens van acollir de meravella. Fins ens van posar un malnom: Gli spagnoli de la barca rossa. Sí, que bo! I vam haver d'abarloar-nos al vaixell aljub per a carregar els tancs d'aigua, perquè en el puertecito no hi havia. Bona gent, com els d'aquella altra illa grega, al nord de Xipre, encaixada en una badia turca, que al juny celebraven una estranya festa en la qual es tiraven aigua els uns als altres. Només estàvem nosaltres en el seu diminut port. El nom començava per K. I en ella van rodar una pel·lícula d'uns italians que quedaven aïllats durant la guerra. Per tutti quelli che stanno escappando! Una dedicatòria de les quals et sacsegen. I Pedro Texaco?, el de la gasolinera de Las Palmas, que era com un cònsol general dels navegants què haurà estat d'ell? Allí arribem bastant fets pols, després de dos dies a la capa enfront del cap Cantín. Però se'ns va passar aviat i ens en vam anar a sopar al barri antic. El barri de… ara no em recordo. Va ser en el 96. O, potser, el 97? Sobre la nostra taula van desfilar els records d'una taverna en Heraklion; un dilluns de Pasqua en Rodas, menjant xai rostit; l'emoció d'amarrar, per fi, en Kioni, Itaka; l'escala en Famagusta durant el Ramadà; un sopar en San Vito ho Capo, al costat d'una típica famiglia siciliana.

Alguns records eren seus, uns altres meus i, varis, comuns. Tots irrepetibles. Tots feliços. Afortunadament, a les 16.30 ens van convidar a marxar-nos del restaurant de la Barceloneta on havíem menjat i només vam poder prendre un únic gintònic. Més hauria estat imprudent, amb la marea de nostàlgia i l'horitzó de cançons i records. Kastelorizon! L'illa grega era aquesta. Sona com a horitzó.

Algú em va dir que un marí mai podrà tornar a un lloc en el qual va ser feliç, perquè tot canvia i es fa malbé. Podria quedar-nos el recurs al record, però penso que no té cap sentit portar un inventari de les coses perdudes, perquè el dolor dels somnis complerts és superior al que causen aquells que mai es van realitzar.

                                                                                                                                     SERGIO ARANDA