CARTÒGRAFS

CARTÒGRAFS

CARTÒGRAFS (2)

En un article anterior, dedicat a l'escola cartogràfica medieval mallorquina i catalana, el darrer personatge esmentat breument era Jaume Ferrer de Blanes que representaria la transició d'aquesta escola a una de nova, radicada principalment a la Casa de Contractació de Sevilla i l'escola de Sagres portuguesa, després dels grans descobriments geogràfics de finals del segle XV. Tot i això, Jaume Ferrer de Blanes mereix ser tractat amb una mica més de deteniment, ja que resulta una figura molt interessant.

Va néixer a Vidreres entre 1445 i 1449, malgrat que la seva família aviat es va traslladar a Blanes i, encara adolescent, es va desplaçar a Nàpols. Tant Vidreres com Blanes eren feus dels vescomtes de Cabrera, els quals eren així mateix comtes de Mòdica, a la costa sud-oriental de Sicília, ja que Bernat IV de Cabrera havia ajudat el rei Martí l'Humà a recuperar el domini sobre l'illa, que per un temps havia estat disputat a la Corona d'Aragó.

En aquells anys, la capitalitat “de facto” de l’esmentada Corona radicava a Nàpols, després de la seva conquesta per Alfons V el Magnànim, per la qual cosa Bernat de Cabrera, amb feus tant a Catalunya com a Sicília, havia de passar la major part del seu temps a la cort reial napolitana, portant amb ell el jove Jaume Ferrer, que aviat va ocupar algun càrrec a la mateixa.

Aquesta relació del català amb Nàpols es va prolongar durant força anys, fins i tot després de la mort del rei Alfons i l'accessió al tron ​​partenopeu del seu fill bastard Ferrante. Ferrer de Blanes va haver de ser una persona de coneixements i aptituds versàtils, ja que va destacar tant com a comerciant, marí i cosmògraf com a lapidari (expert en pedres precioses). A l'únic llibre que va escriure, “Les Sentències Catòliques del Diví Poeta Dant”, afirma haver navegat trenta anys i visitat els principals ports i ciutats de l'Orient Mitjà. Un fill del rei Ferrante era aspirant al tron ​​de Xipre i, en un intent d'aconseguir realitzar la seva ambició, va acabar com a presoner a Egipte, sent Ferrer de Blanes el seu enllaç entre el Caire i la seva família a Nàpols durant el temps que es va prolongar el captiveri.

El seu prestigi com a marí i cosmògraf es posa sobretot en relleu en la correspondència que va mantenir amb el rei Ferran el Catòlic, a instàncies d'aquest, en relació amb el Tractat de Tordesillas de 1494. Aquest tractat tenia per objecte establir la línia divisòria entre les possessions castellanes i portugueses que, com és ben sabut, es va acordar fos el meridià situat a 370 llegües a l'oest de les illes de Cap Verd.

Per què 370 llegües? Senzillament, perquè Cristòfor Colom havia estimat que la distància que havia navegat per creuar l'Atlàntic en el seu primer viatge era d'unes 750 llegües. La solució diplomàtica de dividir aquesta distància a parts iguals permetia als portuguesos poder endinsar-se prou a l'Atlàntic Sud per aprofitar els vents favorables en els seus viatges de tornada de la costa africana (i després de les Índies Orientals) cap a Portugal.

Aquesta correspondència entre el monarca aragonès i Ferrer conté alguns detalls sucosos.

Així, al primer requeriment real sobre la seva opinió, Ferrer respon així:

“A los muy altos y muy poderosos reyes de Spanya etcétera, por la gracia de Dios, nuestros muy virtuosos señores. Muy altos y muy poderosos reyes, don Joan de Lanussa, lugartiniente de sus altezas, por dos vezes me ha mostrado unos capítulos, en que sus reales altezas mandan saber la determinatión acerca el compartimiento que sus altezas han fecho con el illustríssimo rey de Portugal en el mar Oceano, partiendo del cabo Verde, por línea occidental, fasta el término de CCCLXX leguas. Y por esto, muy altos y sereníssimos reyes, yo he mirado quanto mi baxo entender ha podido, ahonque tarde y no tan presto como quiziera, por alguna mía indisposición. Y ansí, embío con un hombre mío a sus altezas una forma mundi, en figura extensa, en que podrán ver los dos emisperios, conviene saber, el nuestro Ártico y el oppósito Antàrtico. Y, ansímismo, verán el círcolo equinoccial y los dos trópicos de la declinatión del Sol y las siete climas. Y cada uno destos círcolos, puesto en su proprio lugar según en el tratado De la spera y en el De situ orbis, los doctores mandan y comparten por grados. [ ... ] Y todo el que será travessado de líneas amarillas será el que pertenesce al illustríssimo rey de Portugal, la buelta del polo Antártico. Y esta distancia de mar terminan las dichas CCCLXX leguas, que son 23 grados –como susodicho es– partiendo del cabo Verde, por línea occidental. De Barcelona, a XXVII de enero, MCCCCLXXXXV.”

Ferran agraeix l'anterior missiva:

“A Jayme Ferrer. Dos cartas vuestras recebimos, y nuestro general thesorero nos comunico vna extensa, que a el fizistes , e todo lo que a nos y a el screuis nos ha muy bien parecido y contentado, y vos tenemos en seruicio vuestra buena aduertencia, de hauer scripto vuestro parecer” i, posteriorment, requereix més precisions sobre la delimitació de les famoses 370 llegües després d'adjuntar-li l'informe de Colom i cartes nàutiques aixecades per l'almirall després del seu primer viatge, a la qual cosa Ferrer respon de forma prolixa:

“La forma con la qual se puede fallar el término y fin de las CCCLXX leguas, partiendo de las islas del Cabo Verde, por línea occidental, es la siguiente. Primeramente, es de notar que el dicho cabo Verde y sus islas distan del equinoccio XV grados y, ansímismo, es de notar que las dichas CCCLXX leguas, partiendo de las dichas islas, comprenden, por occidente, XVIII grados y cada un grado, en este paralelo, comprende XX leguas y V partes de VIII. Y por esto es menester fazer una línea recta in latitud de polo a polo, solamente en este nuestro emisperio, intercecando el dicho paralello puntualiter en el fin de los dichos XVIII grados. [ ... ] Y el almirante dize en su carta que el cabo Verde dista del equinocio VIIII grados y un quarto, según Tholomeo veo es su cuenta, dando XV leguas y II tercios por grado; pero yo fallo, según los otros doctores, qué distan las dichas islas del equinoccio. El compartimiento de los stadios ahonque sea diverso número del que pone Tholomeo, según lo que ponen los susodichos doctores Strabó, Al-Fragano, Macrobi Theodosi y Eurísthenes, in essencia, todo acude a un fin; porque el Tholomeo pone los stadios más grandes, de manera que los suyos CLXXX mil stadios son, de los dichos doctores, CCLII mil, por la línea equinoccial –como susodicho es.”

La reacció real denota que Fernando no ha entès un borrall de les indicacions del cosmògraf, ja que li ordena que vagi a Madrid, on en aquell moment es trobava la cort, perquè l’hi expliqui en persona:

“El rey y la reina. Jayme Ferrer, vimos vuestra letra y la escriptura que con ella nos enbiastes, la qual nos paresce que está muy buena. En servicio vos tenemos avérnosla enbiado, pero, porque para entender en ello soys acá menester, por servicio nuestro, que pongáys en obra vuestra venida, de manera que seáys acá para en fin de mayo, primero, en lo qual nos faréys servicio. De Madrid, a XXVIII días de febrero de MCCCCLXXXXV años.”

És clara, per tant, l'alta consideració en què tenen els Reis Catòlics a Ferrer de Blanes, que reputen com un gran cosmògraf. Resulta evident que, en aquells moments, el nostre personatge residia a Barcelona, ​​malgrat que posteriorment també ho va fer a Burgos. En aquells temps, però, la seva principal ocupació o negoci ja era el comerç en general i, en especial, de joies i pedres precioses; la seva edat aleshores avançada, quaranta i tants anys, li havien d'aconsellar allunyar-se dels tràfecs de la vida marinera. Al seu llibre abans esmentat, dóna força detalls de la seva activitat com a lapidari, aprofitant amb habilitat la diferent cotització d'unes i altres gemmes a les diferents corts europees. Dos o tres anys més tard, el rei Ferran intervé personalment perquè Ferrer sigui indemnitzat pel valor d'unes mercaderies que li havien estat robades d'un magatzem de Nàpols durant el saqueig de la ciutat per tropes franceses.

Més tard, en companyia de la seva dona Joana Pujades, es va retirar a Blanes, vila propera a la seva nadiua Vidreres i on la família havia arrelat ja en la seva infància. Allí va actuar sempre com a mercader i també com a “clavari”, o sigui administrador econòmic dels feus de la vescomtessa titular Anna de Cabrera i el seu marit Fadrique Enríquez a terres catalanes. No devia tenir fills legítims, ja que el seu testament designa com a hereu universal dels seus béns —força quantiosos per cert— un tal Rafael Antoni Coll, també mercader de Blanes. Jaume Ferrer va morir el 1529, a una edat que superava sens dubte els vuitanta anys.

Anys desprès, el 1545, Rafael Antoni Coll, qui per exigències del citat testament a favor seu havia canviat el seu cognom a Rafael Ferrer Coll, va publicar els escrits del seu benefactor en un volum amb l'abans indicat títol de “Sentències Catòliques del Diví Poeta Dant”, del qual només se'n conserven dos exemplars: un a la Biblioteca de Catalunya i un altre a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Es tracta d'un llibre miscel·lani, que recull tant les memòries de l'autor sobre els seus viatges com el seu epistolari, diversos temes de cosmografia, art de navegar, cartografia i gemmologia, així com extensos comentaris religiosos i filosòfics basats en bona part a la Bíblia, a l'obra del Dant i alguns Pares de l'Església. El 1922 es va publicar una curta edició facsímil de l'obra, de només cent exemplars.

A l'apartat dedicat a la lapidària o gemmologia, es troben detalls curiosos: Ferrer desmenteix categòricament l'afirmació de Plini que el diamant només es pot trencar amb sang de mascle cabrum i, d'altra banda, afirma del topazi que “Déu ha donat en aquesta pedra la gran virtut que qui la porti no tindrà desig de concupiscència carnal”. Sens dubte el topazi no deu ser la gemma favorita de certa il·lustre família reial...

                                                                                                                    Capt. JOAN CORTADA