M/V NAZMIYE ANA

Un tripulant mort, un estibador desaparegut, un vaixell amb la quilla al sol i un fragorós silenci, ara com ara, dels que haurien de significar-se.

                                                                                                                                            MERCANTE

Balada del vell mercant (Joan Margarit)

Sota un cel de color de malva brut, camino sobre els còdols de la platja on vas banyar-te tants estius. Plovisca i hi ha ressaca. El mal temps fa que ningú del poble baixi a mar. El vent m’esquitxa com si fossin llàgrimes. El mar m’ajudarà a explicar-te un conte. Era un vaixell mercant. Lluïen ben pintades les planxes del seu buc. A la sala de màquines, amb tots els llums encesos, greixats llampurnejaven els llargs eixos d’acer que fan girar les hèlices. Amb les bodegues plenes i la càrrega fins i tot estibada a les cobertes, va navegar per tots els oceans. Els meus contes són, ja, tan desolats com la platja de pedres des d’on parlo a la noia que em mira a les onades. Sempre, els vaixells tenen alguna cosa de joguina, però, per al mercant, la sort va canviar: sorolls imperceptibles, tremolors, lleus avaries i petites peces caigudes que ningú no reposava. Va començar a quedar-se setmanes amarrat, i navegava només en tediosos cabotatges. La càrrega que duia era barata i feia mala olor. Ningú mai més no va pintar el seu buc, que es rovellava. Sovint s’obria alguna via d’aigua. Parlo amb tu entre les roques de la platja on vas banyar-te tants estius: les onades i els còdols fan remor com de formigonera. L’horitzó s’aclareix com si anessis allunyant-te cap al bon temps: allí s’està acabant el conte de la platja. El mercant, escorat, és a alta mar amb ningú a bord: en l`últim temporal tots l’han abandonat. Sota el cel blau, en una mar tranquil•la, comença a enfonsar-se a poc a poc.

                                                                                                                          Joan Margarit