SECUNDARIS DE LUXE
Cuthbert COLLINGWOOD (1748-1810)
Al llarg d'aquesta sèrie de ressenyes històriques, que amb el present article donem per completada, hem vist les biografies d'homes la vàlua i fama dels quals es van veure enfosquides pel simple fet d'haver compartit una determinada acció o aventura amb una altra figura que, per una o altra raó, els va eclipsar.
En el cas del nostre personatge d'avui, aquest eclipsi s'estén més enllà, a tota la carrera d'un marí que, aparentment, va néixer massa aviat o massa tard. Cuthbert Collingwood, d'haver vingut a aquest món en els anys vint o trenta de segle XVIII, segurament hagués aconseguit similars honors a la Royal Navy britànica que Richard Howe o John Jervis, però va néixer el 1748 i, amb això, va ser pràcticament coetani a una figura tan emblemàtica com la d’Horatio Nelson, una estrella mediàtica de primera magnitud, que en el seu temps va difuminar la brillantor de tots els seus companys d'armes, entre els quals també aquells amb equiparables o fins i tot superiors mèrits.
Collingwood va néixer a Newcastle (nord d'Anglaterra) i, com molts marins de la seva època, es va embarcar per primera vegada als dotze anys, servint com guardiamarina en la fragata Shannon. Va participar en la guerra de la independència nord-americana -concretament a la batalla de Bunker Hill, a Boston- i la resta d'aquella primera etapa de la seva carrera va tenir com escenari les Índies Occidentals, on aviat va coincidir i va entaular una íntima amistat amb Nelson, que perduraria fins a la mort d'aquest.
La seva carrera no va ser gaire ràpida, atès que només va aconseguir el grau de tinent el 1775, ja amb vint-i set anys. Tant ell com Nelson van servir com tinents en la fragata Lowestoffe i, posteriorment, Collingwood rellevaria successivament, ja com a comandant, al seu amic Horatio en el comandament dels vaixells Badger i Hinchinbrook. El 1781, al comandament d'una altra fragata, la Pelican, el seu vaixell va naufragar a conseqüència d'un huracà. Encara va servir en altres vaixells, coincidint sovint amb Nelson, abans de tornar a Anglaterra el 1786.
Van seguir sis anys de "avarada forçosa" en terra, que va aprofitar per casar-se, fins que en 1792, l'esclat revolucionari a França donaria lloc a l’inici del llarg enfrontament de la Gran Bretanya amb el seu principal rival continental, que es perllongaria pràcticament durant vint-i-anys, amb només breus períodes de treva. Collingwood, en la nova situació, aviat va trobar un destí naval i, així, el 1794 el veiem actuant de capità de l'navili de 74 canons Barfleur, en el què enarborava la seva insígnia l'almirall Bowyer, formant part de la flota manada per Lord Howe que es va enfrontar a una superior força francesa a la sagnant batalla de Ushant (coneguda pels anglesos com "The glorious 1st. of June"). L'almirall Bowyer va resultar greument ferit tot just iniciada l'acció i va ser Collingwood qui va assumir la brillant intervenció del seu vaixell en la derrota francesa d'aquell dia.
No obstant això, en l'informe enviat per Howe a l'Almirantazgo indicant els noms dels oficials especialment distingits en la batalla, el de Collingwood no és esmentat al costat de el del seu cap Bowyer i, per tant, no va rebre cap honor especial. Això li va produir una lògica reacció d'indignació, fins que va ser degudament reivindicat tres anys més tard. Dita reparació moral es produiria el 1797, després de la seva excel·lent intervenció en la batalla de Cap Sant Vicenç, al comandament de l'Excellent (74 canons) i a les ordres de Sir John Jervis. En aquest enfrontament, l'esquadra britànica va derrotar a l'espanyola, molt més nodrida -24 navilis de línia enfront de 15- comandada per l'almirall José de Córdoba. Collingwood, a l'avantguarda de l'atac anglès, recolzat pel Diadem, va rendir els navilis San Isidro (80 canons) i Salvador del Mundo (112 canons), on els respectius capitans van resultar morts en combat.
No obstant això, la jornada va ser especialment recordada per una audaç maniobra de Nelson que, fent cas omís a les disposicions d'ordre de batalla de Jervis, va actuar pel seu compte de forma decisiva per al resultat final d'una gran victòria anglesa que va provocar la destitució i ostracisme de Córdoba. Jervis va ser nomenat "Comte Lord Saint Vincent" i Nelson unànimement aclamat en la seva pàtria; Collinwood, encara que també elogiat, hauria d'esperar fins a 1799 per a ascendir a contraalmirall.
És de justícia esmentar que, per part espanyola, l'extraordinari valor i la decisió aquell dia de Cayetano Valdés, comandant de l'Infante Don Pelayo, va permetre recuperar a el vaixell insígnia de la flota hispana i major vaixell de guerra de l'època, el Santíssima Trinidad ( 'de 130 canons!), quan aquest ja havia arriat la seva bandera rendint-se als britànics.
Després de participar, durant els següents anys, en els bloquejos de Brest, Toulon i Cadis, Collingwood va ascendir a vicealmirall (el mateix grau de Nelson) el 1804 i va ser designat lloctinent d'aquest (convertit en un ídol popular britànic i font d'maledicència per la seva poc ortodoxa vida privada), al front de la flota de la Mediterrània. Com a tal, seria un dels protagonistes més destacats de la cruenta batalla de Trafalgar a l'octubre de 1805. En aquell decisiu enfrontament naval, que frustraria la planejada invasió de Gran Bretanya per part de les tropes napoleòniques concentrades a Boulogne, 33 vaixells de línia aliats (18 francesos i 15 espanyols) van fer front als 27 de Nelson i Collingwood. Els francoespanyols havien adoptat l'ordre de batalla clàssic (una línia contínua que, a la pràctica, va entrar en combat en forma de mitja lluna).
Nelson, per la seva banda, de forma innovadora, va disposar els seus vaixells en dues columnes, destinades a trencar la formació enemiga atacant-la perpendicularment. Al front de la primera, a sobrevent, es va situar el seu navili Victory (100 canons), mentre que el Royal Sovereing (també 100 boques de foc) de Collingwood estava al capdavant de la segona, més a sotavent. A causa de la seva situació relativa, Collingwood va ser el primer a entrar en contacte amb l'enemic, canonejant des de la banda de babord a l'espanyol Santa Ana i a el francès Fougeux des de les seves bateries d'estribord. Nelson, que encara no havia arribat al seu objectiu, va exclamar: "Mireu com aquest noble camarada Collingwood porta el seu vaixell a l'acció; com l’envejo! "
Era tot just migdia i, poc després, Nelson era mortalment ferit per una bala de mosquet disparada des de la cofa del Redoutable i moria després de quatre hores de dolorosa agonia. Collingwood quedava al comandament. A les sis de la tarda, la batalla estava decidida: els francesos de Villeneuve havien perdut dotze dels seus divuit navilis, amb gairebé quatre mil baixes; els espanyols deu dels seus quinze grans vaixells, a més de gairebé cinc-mil baixes (entre morts, ferits i presoners) dels dotze mil homes que havien entrat en combat.
Els britànics van patir unes mil-set-centes baixes, de les quals quatre-centes-cinquanta mortals. El dilema de Collingwood, després de la victòria aconseguida, era com maniobrar la seva malmesa flota, a més de set o vuit vaixells enemics capturats. En els seus darrers moments de lucidesa, Nelson -sabedor ja del seu imminent triomf- havia aconsellat que la flota fondejés per tal de reparar els danys, però la violenta tempesta que es va desencadenar aquella nit i es va perllongar diversos dies va fer impossible que Collingwood complís aquesta ordre.
L'esquadra britànica, que no va perdre cap vaixell ni en combat ni en el seu epíleg, va tornar treballosament a Gibraltar. Alguns dels vaixells capturats o bé es van perdre a la costa, es van enfonsar, o bé van ser recapturats pels franco-espanyols. Durant aquells crítics moments, l'almirall anglès va donar proves d'humanitat, enviant bots a rescatar els mariners espanyols i francesos de vaixells que estaven a punt de naufragar i efectuant el seu posterior transport a Cadis sota bandera de treva.
Aquest noble gest va ser correspost pel governador de la plaça, comte de la Solana, amb l'enviament a Collingwood d'una bona provisió de bótes de vi de Xerés. Una estreta relació de mutu respecte i estima entre els dos personatges va sorgir amb aquell curiós episodi.
Després del combat de Trafalgar, el nostre personatge va ser nomenat baró Collingwood i se li va confiar el comandament suprem de la flota de la Mediterrània, en substitució del traspassat Nelson. Tenia ja 57 anys i delicada salut, de tal manera que el seu desig hagués estat retirar-se amb la seva família al camp anglès, però la seva lògica aspiració no va ser escoltada pels seus superiors, que el van obligar a romandre en el seu lloc. Amb l'esclat en 1808 de la guerra de la independència espanyola, els seus antics enemics hispans van esdevenir aliats i, des de la base conjunta de Maó, Collingwood va atendre el bloqueig de les zones peninsulars ocupades pels francesos i al subministrament d'armes i equipaments als patriotes espanyols.
En els seus dos últims anys, en què va residir a Menorca, va viure en una casa típica de l'illa amb vistes al port, la qual encara existeix i exerceix ara les funcions d'hotel. Es va esmerçar, a més,en el transport, sota escorta de fragates, d'un dels majors òrgues fins llavors construïts arreu del món, que fou instal·lat a l'església parroquial de Santa Maria de Maó. El març de 1810, el càncer d'estómac que patia va fer inevitable el seu relleu i el seu embarcament de retorn a Anglaterra.
Encara en aigües menorquines el vaixell (el Ville de Paris) que el conduïa a Plymouth, l'esforçat Collingwood va deixar d'existir i el seu retorn a la pàtria va servir només perquè les seves restes fossin enterrades a la catedral de Saint Paul de Londres, al costat de les del seu gran amic i camarada Horatio Nelson. Un carismàtic amic i camarada envers el qual Collingwood, deu anys més gran que ell, mai va sentir rivalitat mal entesa ni enveja, tan freqüents entre d’altres oficials.
Els qui el van conèixer van apreciar les seves qualitats com a expert navegant i soldat valent, de modèstia personal i devoció pel seu país i la seva Marina. Tot just va romandre gaire poc més de tres o quatre anys en terra, a part dels de la seva infància, però en el poc temps de descans que va poder gaudir es diu que va comprar una finca i s'entretenia recollint aglans dels roures per, al seu torn, sembrar-los. Amb això, deia ell, s'assegurava que en el futur no faltés bona fusta de roure anglès per tal de construir nous navilis i fragates per a la Royal Navy.
¡Poc podia el bon jan de Collingwood imaginar que, en poques dècades, l'acer arribaria a desplaçar per sempre el roure en la construcció naval militar!
Capt. Joan Cortada