BATALLA DE LEPANT
450 ANYS DE LA BATALLA DE LEPANT
El 7 d'Octubre de 1571, fa ara exactament 450 anys, va tenir lloc la gran batalla naval de Lepant. S'hi van enfrontar més de dues-centes embarcacions per cada bàndol, galeres en la seva immensa majoria. D'una banda, la coalició cristiana anomenada la Lliga Santa, impulsada per la Santa Seu i finançada en bona part per Felip II d'Espanya, composta de vaixells venecians, dels dominis peninsulars i italians de la Corona Hispànica, de Gènova, els Estats Pontificis , Toscana, Savoia i l'Ordre de Malta. D'una altra, la gran flota de l'Imperi Otomà, amb efectius de l'actual Turquia, Grècia, Egipte i els diversos emirats barbarescos del Nord d'Àfrica. Estava en joc l'hegemonia en el control de la Mediterrània.
Els aspectes militars i geopolítics d'aquell enfrontament han estat profusament tractats en ocasió de la present efemèride. Només cal dir que la batalla va constituir una rotunda victòria cristiana i un bany de sang amb molt pocs precedents en la història, amb uns deu mil morts en el bàndol vencedor i al voltant del triple entre els vençuts.
Però, d'altra banda, Lepant també significa la fi d'una manera determinada de fer la guerra a la mar i el cant del cigne de la galera com navili militar. Per tant, ens centrarem en els aspectes purament nàutics del principal tipus de vaixell que va intervenir en l'esdeveniment.
Què era una galera? Les galeres de segle XVI eren una embarcació típicament mediterrània i eren el resultat de l'evolució, al llarg d'un dilatat espai de temps, de les embarcacions grecoromanes de propulsió mixta: rems i veles llatines. A l'època de Lepant, les estilitzades galeres solien mantenir una relació d'1 a 8 entre la seva màniga i la seva eslora, essent aquesta del voltant de 50 metres. Tenien un escàs franc bord i també poc calat, que els permetia navegar molt a prop de les costes. Les característiques constructives esmentades tenien, com a resultat, que el seu ús es concentrés principalment en els períodes de l'any en que sol regnar un temps més propici, entre primers de març i finals d'octubre. Això no resultava cap peculiaritat respecte als costums bèl·lics de l'època, en què també els exèrcits terrestres es retiraven a les seves "casernes d'hivern" en l'arribar les pluges i temporals de tardor. En el cas de les flotes de galeres espanyoles, dedicades a protegir les costes mediterrànies peninsulars i balears de les incursions corsàries barbaresques, els ports d'hivernatge solien ser els de Màlaga, Cartagena i Els Alfacs.
L'artilleria, desenvolupada sobretot en el segle anterior, tenia una presència molt modesta en les flotes de galeres. Com a màxim, mitja dotzena de canons de calibre divers a la proa. La principal arma ofensiva seguia sent, com en l'antiguitat, l'esperó, amb el qual tractar d'enfonsar les naus enemigues després d'un imprecís i breu intercanvi de canonades. Si això no s'aconseguia, la tàctica era abordar a l'adversari i entaular una lluita cos a cos en les estretes cobertes i passarel·les. Quelcom molt similar a una batalla terrestre, però desenvolupat en un escenari certament força més inestable i precari. La dotació d'una galera estava doncs formada, a més de la seva oficialitat, per remers i soldats, amb la missió respectiva d'impulsar la nau i de derrotar l'enemic mitjançant arcabussos, ballestes i armes blanques.
En una galera com la Real que s'exhibeix al Museu Marítim de Barcelona i que és reproducció de la nau capitana cristiana a Lepant, 295 remers vogaven en els 59 rems (30 a estribord i 29 a babord). Això vol dir que cada rem, de 130 quilos de pes, havia de ser accionat per cinc homes, un dels quals solia ser més veterà i experimentat, rebent el curiós nom de "bogavante".
A més, la galera comptava amb dos pals amb les seves respectives veles llatines d'uns 600 m2 de superfície en total. La velocitat de creuer era de només tres nusos, però podia ser augmentada fins a gairebé el doble en cas de necessitat i durant no més de mitja hora, mitjançant l'ús eficaç del fuet del “cómitre” i els seus ajudants sobre les esquenes nues dels remers, la majoria encadenats al seu respectiu banc.
La dotació de soldats era d'uns 400 homes, entre arcabussers, ballesters i piquers. D'on procedien els sacrificats remers? En part, contràriament a la creença general, en les flotes cristianes una bona part d'ells eren assalariats, voluntaris, anomenats "bones bogues". A Lepant, gairebé la totalitat dels remers de la flota veneciana de galeres, la més nombrosa, eren voluntaris. Naturalment, es tractava d'una feina gens desitjable, a on només acudien els més desesperats de la vida. En 1571 resultava ja una tasca àrdua reclutar remers assalariats, de manera que es recorria als anomenats "galiots", presoners de guerra o delinqüents comuns als quals es condemnava "a galeres", pena que va subsistir fins a finals de segle XVIII. Encara a l'actualitat i en llengua italiana, "andare in galera" és un sinònim col·loquial de ser empresonat o condemnat a presó. A Lepant, la gran majoria de remers de la flota otomana eren captius cristians, la qual cosa va contribuir en no poca mesura a la seva derrota.
Com és fàcil suposar, les condicions higièniques de la vida dels amuntegats remers -en general de tota la tripulació de les galeres- eren penoses i les malalties, paràsits i infeccions proliferaven a plaer. L'alimentació era molt bàsica, basada en la galeta de vaixell, anomenada "bescuit" perquè es feia coure dues vegades per tal d’allargar la seva conservació. Es complementava amb algun malcuinat de faves, cigrons o arròs amb traces de cansalada. Quan es requeria un major esforç físic dels remers, denominats genèricament com "la xurma" se'ls facilitava una ració de vi i s'augmentava una mica la de cansalada.
Després Lepant, la galera va perdre protagonisme progressivament. L'intent, disset anys més tard, d'incorporar tot just mitja dotzena de galeres a l'expedició de 130 navilis contra Anglaterra -la "Armada Invencible" - va ser un fracàs total. Després del primer temporal que la flota espanyola va haver d'afrontar al golf de Biscaia, aquelles escasses i fràgils naus mediterrànies es van haver de refugiar a Bordeus i mai van arribar a albirar les costes angleses. Va continuar, fins ben entrat el segle XVIII, sent una de les embarcacions favorites dels corsaris barbarescos, tant en la seva versió més gran, que ja hem descrit, com en la de menor port: les anomenades "fustes".
S'imposarien, també a la Mediterrània, els navilis de propulsió vèlica fortament artillats, per l'avantatge de poder-se fer a la mar durant tot l'any, excepte en episodis de temporals severs, i la seva major potència de foc.
CAPT. JOAN CORTADA