ELS VAIXELLS DEL CAPITÀ HADDOCK

¡Lechugino! ¡Bachi-buzuk! ¡Giróscopo! ¡Zuavo! ¡Residuo de ectoplasma! ¡Zopenco! ¡Ganapán! ¡Cirano de cuatro patas!... ¡Mrkrpxzkrmtfrz! Estoy seguro que a estas horas todos los amables lectores han identificado al párrafo anterior como los coloridos e infatigables exabruptos del capitán Archibald Haddock, fiel amigo del famoso reportero Tintín. Haddock será un borrachín malhumorado con el equilibrio de un sonajero de nitroglicerina, pero es un buen amigo, y un tipo fiel. Y un buen marino. En El Tesoro de Rackham el Rojo toma la posición a base de sextante, en El Templo del Sol reconoce sin dudar la señal por banderas de cuarentena, y en La Estrella Misteriosa corre una tempestad en el puente como quién pasea por su casa.  Se pueden achacar muchas cosas a Hergé, pero la falta de documentación no es una de ellas.

Como todo arte, el comic ha evolucionado desde los tiempos del dibujante belga. Cuesta encontrar su huella en el Sandman de Gaiman, o el Maus de Spiegelman.  Hoy en día algunos incluso lo consideran algo pasado de moda. En el guión se le acusa de simplificar en exceso la situación histórica, de falta de compromiso. Chinos, negros, indios, moros o hispanos no se libran de ser vistos como razas más tontitas que la blanca.  Que ninguno se rasgue las vestiduras, por favor, que estamos en plena ola de frio. En aquellos tiempos el “mito del hombre blanco” era norma aceptada. Recordemos las novelas de Tarzán, o 55 días en Pekín. Y no olvidemos que estos comics nacieron en el suplemento infantil de un diario, sin más pretensiones. Ver el pasado con los ojos del presente es genial para echarse una risas, pero desde luego no para entender a nuestros abuelos. Con el tiempo, y en particular en la postguerra (cuando le metieron una cofa por digamos mostrar poco entusiasmo resistente durante la ocupación nazi) los comics van siendo más políticamente correctos, pero hasta el final se seguirán basando en poner en solfa para los niños la historia que sufren sus mayores.

¿Y el dibujo? En la forma, la línea clara resulta engañosamente sencilla y, desde los tiempos de Moebius o la revista Cairo, poco se ve ante el barroco de moda actual. Hoy el comic es oscuro, amenazador. Tan pos-post-apocalíptico que alguno se queda en pre-génesis. Hergé se mantendrá fiel a las dos dimensiones y al color bien delineado.

¿Sencillo, hemos dicho? Engañosamente. Hergé es un perfeccionista al que no basta la imaginación y una mala enciclopedia como al (maestro) Salgari. Basa sus ideas en la prensa… y sus imágenes en fotografías que (tiene su mérito) colecciona en un mundo sin internet. ¿Le sorprende pensar que los barcos de papel en los que el buen capitán y el reportero navegan? ¿Surcaron de verdad los mares?

 Veamos algunos ejemplos.  Dejo al lector la tarea de buscar los nombres en internet, y sorprenderse al ver la foto del oculto amor por el detalle.  ¡Por mil millones de Bachi-buzuks!

No solo los barcos: también la vida a bordo. Tintín se enrola de telegrafista en el mercante SPEDOOL STAR (Tintín en el país del oro negro) y vemos una chicharra en todo su esplendor. Por cierto,aquí Hergé no copia de una foto: envía a Bob de Moor, su ayudante, a hacer un boceto de un petrolero de 1939 al puerto de Amberes. No contentos con dibujar desde el muelle se embarcarán ambos en un mercante para preparar Stock de Coque. Lo dicho: eso es documentarse.

No hablamos de coches, ni aviones…  que esto es NAUCHERglobal. Pero el dibujante belga es tan preciso dibujando un dos caballos como metiendo a Aguste Piccard a hacer un cameo. Si peina usted canas, puede ser un buen momento para revisar aquellos comics de su juventud y disfrutar con el detalle. Y si no… ¡ya tarda usted en

¡Lechugino! 'Bachi-buzuk! ¡Giróscopo! ¡Zuavo! 'Residu d'ectoplasma! ¡Zopenco! ¡Ganapán! 'Cirano de quatre potes! ... ¡Mrkrpxzkrmtfrz! Estic segur que a aquestes hores tots els amables lectors han identificat al paràgraf anterior com els colorits i infatigables exabruptes del capità Archibald Haddock, fidel amic del famós reporter Tintín. Haddock serà un borratxo malhumorat amb l'equilibri d'un sonall de nitroglicerina, però és un bon amic, i un tipus fidel. I un bon marí. A El Tresor de Rackham el Roig pren la posició a força de sextant, en El Temple del Sol reconeix sense dubtar el senyal per banderes de quarantena, ia La Estrella Misteriosa corre una tempestat en el pont com qui passeja per casa seva. Es poden atribuir moltes coses a Hergé, però la falta de documentació no és una d'elles.

Com tot art, el còmic ha evolucionat des dels temps del dibuixant belga. Costa trobar la seva empremta en el Sandman de Gaiman, o el Maus de Spiegelman. Avui dia alguns fins i tot ho consideren una cosa passat de moda. En el guió se l'acusa de simplificar en excés la situació històrica, de manca de compromís. Xinesos, negres, indis, moros o hispans no es lliuren de ser vistos com a races més tontitas que la blanca. Que cap s'esquinci les vestidures, si us plau, que estem en plena onada de fred. En aquells temps el "mite de l'home blanc" era norma acceptada. Recordem les novel·les de Tarzan, o 55 dies a Pequín. I no oblidem que aquests còmics van néixer en el suplement infantil d'un diari, sense més pretensions. Veure el passat amb els ulls del present és genial per tirar-se una rialles, però per descomptat no per entendre als nostres avis. Amb el temps, i en particular a la postguerra (quan li van ficar una cofa per diguem mostrar poc entusiasme resistent durant l'ocupació nazi) els còmics van sent més políticament correctes, però fins al final se seguiran basant en posar en solfa per als nens la història que pateixen els seus grans.

I el dibuix? En la forma, la línia clara resulta enganyosament senzilla i, des dels temps de Moebius o la revista Caire, poc es veu davant el barroc de moda actual. Avui el còmic és fosc, amenaçador. Tan post-post-apocalíptic que algun es queda en pre-gènesi. Hergé es mantindrà fidel a les dues dimensions i al color ben delineat.

¿Senzill, hem dit? Enganyosament. Hergé és un perfeccionista al qual no n'hi ha prou la imaginació i una mala enciclopèdia com a (mestre) Salgari. Basa les seves idees a la premsa ... i les seves imatges en fotografies que (té el seu mèrit) col·lecciona en un món sense internet. Li sorprèn pensar que els vaixells de paper en què el bon capità i el reporter naveguen? ¿Solcar de veritat els mars?

Vegem alguns exemples. Deixo al lector la tasca de buscar els noms a internet, i sorprendre en veure la foto de l'ocult amor pel detall. Per mil milions d'Bachi-buzuks!

llibre

Vaixell en la ficció

Vaixell en la realitat

El cranc de les pinces d'or

Karaboudjan

Glengarry

El tresor de Rackham el Roig

Sirius

John 0.88

Estoc de Coque

Ramona

Reine Astrid

Els Cigars del Faraó

Falucca egípcia

Tenim una al Museu Maritim!

Estoc de Coque

Creuer USS Los Angeles

As himself !!

Estoc de Coque

submarí pirata

O-boot tipus VII

El secret de l'Illa Negra

pot

El motor és un FB british Seagull

No només els vaixells: també la vida a bord. Tintín s'enrola de telegrafista en el mercant SPEDOOL STAR (Tintín al país de l'or negre) i veiem una cigala en tot el seu esplendor. Per cert, aquí Hergé no còpia d'una foto: envia a Bob de Moor, el seu ajudant, a fer un esbós d'un petrolier de 1939 al port d'Anvers. No contents amb dibuixar des del moll s'embarcaran tots dos en un mercant per preparar Stock de Coc. El que s'ha dit: això és documentar-se.

No parlem de cotxes, ni avions ... que això és NAUCHERglobal. Però el dibuixant belga és tan precís dibuixant un dos cavalls com ficant a Aguste Piccard a fer un cameo. Si pentina vostè cabells blancs, pot ser un bon moment per revisar aquells còmics de la seva joventut i gaudir amb el detall. I si no ... ja triga vostè a gaudir-los!

I perdonaran una digressió de qui escriu, que recorda el segon llibre de la seva biblioteca (el primer va ser L'urbà Ramon dirigeix ​​la circulació, però avui no parlarem d'ell): Tintín al Tibet. Et ensenya que, per sobre de tot, mai cal perdre la fe en els amics. Tants anys després, intento no oblidar-ho. ¡Ectoplasma! ¡Bulldozer a reacció!