EDUARD DURAN
MV “CAMÍ”. Primera singladura i posterior Orinoco
Mai oblidaré el meu primer dia embarcat., finals d'octubre de 1978, el vaixell CAMÍ, propietat de Transatlàntica, amb els seus 120 metres d'eslora, havia salpat de Barcelona aquell mateix matí i, quan va caure el sol, va quedar fondejat en el golf de Roses amb un temporal i vent infernal. Per a qualsevol passatger allò hauria estat un simple retard, per a mi, que acabava d'enrolar-me com a alumne de pont en el meu primer viatge, era el començament d'una vida completament nova.
El meu primer impacte va ser conèixer al capità Gerardo Larrañaga Bilbao, pertanyia a una generació de marins forjada molt abans que els ponts de comandament s'omplissin de pantalles electròniques. Una gran part de la seva vida havia transcorregut en els grans vaixells de passatge de la companyia i se li notava. la seva figura alterosa la utilitzava per a fer-se obeir i sempre mantenint el port militar, la seva autoritat naixia de l'experiència i de la seva una serenitat que transmetia confiança fins i tot en els moments difícils. Rondava els cinquanta cinc anys. D'alçada mitjana, corpulent i esquena recta, portava un bigoti espès, perfectament retallat, que reforçava l'expressió severa del seu rostre. No obstant això, bastava que esbossés un lleu somriure per a descobrir un caràcter molt més pròxim del que aparentava. Somreia poc, però quan ho feia desapareixia la distància que imposava.Parlava a poc a poc, i sempre col·locant alguna frase enginyosa. Triava cada paraula amb precisió, sense adorns innecessaris. Mai recorria als crits per a corregir un error. Una observació dita en veu baixa bastava perquè qualsevol comprengués que havia de fer-ho millor
Aquesta primera tarda Ricardo, l'altre alumne que feia la guàrdia amb el primer oficial, em va cridar i em va dir que el capità volia que pugés al pont, davant una Tramuntana excepcional s'havia decidit fondejar en la badia de Roses i la tripulació ja estava de maniobra. Vaig pujar al pont quan l'última resplendor vermellosa desapareixia darrere de la costa catalana, quan va finalitzar la llarga maniobra de fondeig les dues àncores mantenien al CAMÍ, amb les seves 6900 tones de pes mort, immòbil sobre una mar turbulenta que copejava el casc. Al lluny es distingien les llums diminutes de Roses i del cap de Creus. No recordo en tota la meva carrera haver tornat a fondejar mai a “barbes de gat”. Vaig sentir una mescla estranya d'entusiasme i inquietud.
En el pont el capità Larrañaga caminava d'un costat a un altre amb pas curt i decidit. Era un home de poques paraules, amb cops continus d'enginy, però bastava observar la seva expressió per a comprendre que alguna cosa no marxava com estava previst. Llavors vaig escoltar per primera vegada una conversa que em va fer comprendre que, navegar era molt més que governar un vaixell.
El CAMÍ navegava pràcticament de buit. Creuar el golf de Lleó en llast significava suportar cada cop de mar amb violència, disminuir la velocitat i castigar l'estructura del vaixell a base de pantocazos. Larrañaga ho sabia, Madrid també. Però entre els despatxos i vaixell sempre existien dues maneres molt distintes de mesurar el temps i valorar la situació. El capità parlava per VHF amb el director d'operacions de Madrid, no recordo el nom. Al principi no aixecaven la veu. —És impossible mantenir aquesta programació —deia amb una calma ferma—. El vaixell va en llast i no podem creuar, i menys arribar a Gènova quan tu vols, si vols tornem a Barcelona i m'omples el celler 1, llavors creuo. Va haver-hi un llarg silenci. Només s'escoltava l'espetarrego metàl·lic de la ràdio. —No, les mans les perdrem .Li va retreure el director, seguint una curta discussió. El capità Larrañaga va alçar d'una manera important la veu i va dir —Amb aquestes condicions no puc arribar a Gènova, i et recordo que el navegar és com els toros: “si Déu, i el temps, ho permet hi ha toros sinó no”.
Aquelles paraules em van sorprendre, possiblement perquè eren les primeres 24 hores embarcat i tot impacta més .Jo havia imaginat que un capità simplement obeïa les ordres de la companyia. Aquella nit vaig descobrir que també tenia l'obligació de discutir-les quan la seguretat del vaixell estava en joc i en aquest moment vaig veure a un capità enorme. Encara recordo aquella discussió amb Madrid, el silenci respectuós del pont i la serenitat del capità Larrañaga defensant una decisió que no obeïa a interessos comercials, sinó a una cosa molt més important: el respecte pel vaixell i pels homes que navegàvem en ell. Aquella primera nit vaig comprendre que un bon capità no és el que arriba abans al port, sinó el que sap dir NO quan la mar, el vaixell i l'experiència li aconsellen una altra cosa.
L'endemà virem les dues àncores i vam procedir a Gènova, per a carregar una part d'una fàbrica d'acer destinada a Port Ordaz a Veneçuela i descàrrega en Matances , Orinoco riu a dalt. Amb el vaixell carregat amb la fàbrica especejada, vaig creuar l'Atlàntic per primera vegada. Tenia vint-i-un anys i estava ple d'il·lusions, ignorava que ningú podia preparar a un noi per a la sorpresa de descobrir Amèrica des de la coberta d'un vaixell. Van ser dies de descobrir un món d'històries relatades per diferents membres de la tripulació, des del motí al MONTSERRAT ,l'any 1959, en portar un complet d'emigrants bascos i grecs a Austràlia amb una gran majoria de dones, a històries menors de sortides nocturnes en ports i tavernes.
L'Orinoco va aparèixer primer com una visió. La mar va deixar de ser blava per a adquirir un color impossible, una mescla de fang, selva i vida. L'aigua dolça avançava desenes de milles mar endins, imposant la seva presència a l'oceà. Recordo haver posat els avantbraços sobre la borda i contemplar aquella frontera invisible, on l'Atlàntic es rendia al riu més poderós que havia vist mai, mentre tots en el pont buscant la boia de recalada on embarcaria el pràctic.
Entrar en el delta va ser com penetrar en un altre món. No hi havia horitzons oberts. Hi havia illes cobertes d'una vegetació exuberant, canals que semblaven multiplicar-se sense fi i una humitat tan intensa que l'aire semblava poder tocar-se amb les mans. Els ocells creuaven sobre el vaixell en esbarts sencers al pas del CAMÍ, mentre en les ribes apareixien petites piragües de pescadors mig nus i cases aixecades sobre pilotis, algunes suspeses sobre l'aigua com si haguessin après a conviure amb les crescudes del riu des de feia segles. Tot feia olor diferent. Navegar riu amunt cap al port Matances era avançar lentament pel cor d'un continent. Cada recolze amagava un paisatge nou. El riu mai era el mateix dues hores després. Hi havia platges de sorra vermellosa, boscos que semblaven no acabar mai i enormes arbres les arrels dels quals desapareixien sota l'aigua color cafè. Jo a penes podia apartar la vista, no podia deixar els prismàtics. Tot era un descobriment i possiblement en zones mai trepitjades pels occidentals.
El capità Larrañaga observava molt i parlava poc, a vegades ens regava amb alguna frase enginyosa. Tenia aquesta autoritat serena que només posseeixen els homes que porten tota la vida en la mar. No necessitava aixecar la veu, alta com a bon basc, per a manar. El dia abans de la recalada Larrañaga ens va dir als alumnes que seríem els timoners en la pujada al riu. Era un trajecte d'unes 150 milles i que es cobria en unes 18 hores. —Mantingui l'eix del canal. Va ordenar el pràctic Aquelles paraules semblaven senzilles. Fins que vaig posardonar les mans sobre la roda. Vaig sentir el pes del vaixell transmès pel sistema hidràulic. No era una sensació física solament. Era com si milers de tones confiessin de sobte en les decisions de les meves mans. Vaig mirar al capdavant. Ateníem les instruccions del pràctic, sempre amb Larrañaga atent. El riu serpentejava contínuament. Les referències canviaven a cada minut. El corrent empenyia amb força, obligant a anticipar els moviments molt abans que el vaixell reaccionés. Vaig comprendre que governar un vaixell no consistia a girar una roda, sinó a pensar diversos segons per davant del propi vaixell.
El capità Larrañaga, silenciós. No necessitava intervenir. El seu silenci era la major mostra de confiança que podia oferir-me. Mai oblidaré aquella sensació. No era orgull. Era responsabilitat. Cada maniobra era una lliçó.
Durant hores, i ja fora de la roda del timó, vaig anar descobrint els petits secrets del riu: les diferències de color que delataven menys profunditat, els remolins que naixien al costat de les ribes, els troncs que descendien arrossegats pel corrent, el comportament del vaixell quan augmentava el cabal o quan un recolze tancat obligava a obrir abans el timó.
Cada milla recorreguda feia desaparèixer una mica al noi que havia embarcat a Espanya. Fins que quedem atracats en el petit moll de Matances, envoltat d'una zona industrial.
A les nits romania llarga estona en coberta. El cel veneçolà semblava molt més gran que l'europeu. Les estrelles descendien fins a confondre's amb la línia fosca de la selva. El silenci sol era interromput pel rumor constant de les màquines i pels sons invisibles del bosc tropical, una música desconeguda formada per insectes, ocells nocturns i animals que mai vaig arribar a veure.
Als vint-i-un anys un creu que el món està esperant ser conquistat. La realitat és justament la contrària: és el món qui comença a conquistar-te. Aquella navegació per l'Orinoco em va ensenyar que viatjar no consisteix únicament a canviar de lloc. Viatjar significa acceptar que existeixen infinites maneres de viure, de parlar, de mirar l'aigua i d'entendre el temps. Va ser quan realment vaig començar a caminar en aquesta professió.
Eduard Duran
Marí Mercant