DESTÍ MURUROA
Destí Mururoa
A la trobada del guerrer de l'Arc de Sant Martí
Era molt a principis de l'any 92 (1892 segons alguns), quan vaig aterrar en Schiphol un membre de la flota de Greenpeaceun, em va portar al Stella Maris d'Amsterdam per a allotjar-me. Habitació individual, amb un enorme finestral que donava a un cèntric canal, nevava suaument i, per uns moments, em vaig sentir com el personatge del llibre de Joyce, Dublineses, en el seu passatge «The Dead» (Gabriel Conroy), que també, veient nevar davant d'una finestra d'un hotel, recapacitava sobre l'amor, la mort i sobre la seva imminent partida cap a l'oest. Em vaig adormir feliç.
Els dos dies següents van ser de visites al «Headquarter» de Greenpeace per a conèixer les properes campanyes, instruccions d'última hora, visats, passatges..., etc.
Vaig enlairar d'Amsterdam per a Los Angeles en un Jumbo 747 de KLM; dos apunts sobre aquest viatge: un, la destroça que es va haver de fer a l'avió en terra per a poder tancar i segellar una porta que mecànicament es negava; el passatge (molt escàs) va haver de dividir-se entre la proa i la popa en l'enlairament i en la maniobra d'aterratge, així durant el vol amb la pressió estabilitzada ens podíem moure lliurament. El segon apunt es refereix a la meravellosa ortodròmica de la ruta que ens va permetre veure Groenlàndia.
Arribada a L.A. sense incidents en el trànsit per a San Francisco, i taxi fins a un vell moll de Oakland i allí estava el Rainbow Warrior (el segon; el primer va ser enfonsat a Auckland en 1985 per la DGS francesa, morint el fotògraf portuguès F. Pereira).
Al cap de dos dies sortim per a L.A., la sortida la va fer el capità alemany que anava a substituir; vam fer el canvi de comandament navegant, així que vaig entrar en L.A. com a capità.
A causa de la postura de Greenpeace davant la primera guerra del Golf, totalment en contra d'accions bèl·liques, dels 5 milions d'afiliats que tenia en el món, dels quals 3 milions eren dels EUA, es van esborrar o es van donar de baixa prop de 2 milions, majoritàriament dels EUA. Recaptar fons passava a ser necessari i res millor que Hollywood; així es van muntar per part del voluntariat de L.A. unes carpes immenses representant el canvi climàtic que, en unes certes parts del món, ja eren palpables.
Per part nostra, la nàutic, fèiem navegacions d'un parell d'hores per a una elit que pagava 10.000 $ USA per estar dues hores a bord, això sí, amb xampany ecològic (?) i pizza ecològica (?). Van passar U2, Martin Sheen, pare i fill... Kim Basinger (vaig passar diversos dies sense afaitar-me).
Al final dels 3 dies de festa i exposicions vaig haver d'improvisar un discurs i, davant d'unes 3.000 persones, vaig presentar les meves «Apoligize» a tots perquè, en qualsevol port del món, quan preguntes pel capità d'aquest vaixell sempre esperen veure a un tipus alt, fort, amb barba i ros com la cervesa. Sento causar decepció.
A última hora de la nit partim per a Sant Diego deixant les escombraries perfectament classificades, separada i ordenada, tal com convenim amb l'oficina de Greenpeace L.A., tret que aquella nit els voluntaris no ho van fer, sinó que va ser al matí següent, la conseqüència va ser una multa al vaixell per part de l'Autoritat Portuària.
Arribem a Sant Diego on coincidim amb l'equip espanyol de la Copa Amèrica. Atès que una prioritat era que no aturesin o arrestessin el vaixell (ja hi havia hagut precedents), vam fer la primera campanya, que era sobre els «Driftnets», (grans xarxes d'art de fons a la deriva) i deixem que el vaixell acollís a grups mediambientalistes per a pressionar a la classe política perquè paressin aquest tipus de pesca tan nociva.
Perquè la multa de l'Autoritat Portuaria de L.A.no ens perjudiqués, em van posar un advocat que treballava per a l'ONG des de Washington, es deia Edgar A. Poe (A. d'Albert no d'Alan), que va aconseguir que no ens paressin el vaixell.
Després de successives reunions en el vaixell i a la ciutat, partim per a Ensenada (Mèxic), on la flota pesquera de la zona de Sant Diego tenia els vaixells, les xarxes i també les tripulacions per a beneficiar-se de les menors exigències legals mexicanes.
Només arribar a la gran badia d'Ensenada i agafar pràctic, ens dirigim a atracar al moll. Amb sorpresa vam veure que ens esperava la policia, amb cotxes, furgonetes, motos... Li vaig comentar al pràctic si hi havia problemes amb nosaltres i em va contestar: «Nooo, capità, és per a protegir-los». Al cap d'estar tres hores atracats va passar una llanxa ràpida a uns 50 metros del nostre costat disparant a l'aire.
Donat el caire dels esdeveniments, vaig acordar amb la tripulació fer veure que ens anàvem una vegada s'hagués fet fosc anant-nos a fondejar en un extrem de la badia, amb fons segur, tot el vaixell apagat per a no delatar la nostra presència però amb els dos radars encesos i doble guàrdia. L'única cosa de rellevància d'aquella nit va ser la companyia d'una balena que semblava com si descansés prop del vaixell i que, en cada resoplido, ens posava en guàrdia.
Al matí següent vam tornar a atracar, ens reunim amb grups locals afins i al següent dia, sense novetat, partim per a Sant Diego de nou amb la intenció de completar tripulació, queviures, combustible, etc.
La primera notícia és que no teníem atracada ni ara ni en un futur immediat; només ens van deixar fondejar en un ample del canal d'entrada, prop d'un passeig fet de pedra. Sense gairebé descansar i amb tripulació mìnima vaig demanar ajut a l'oficina de Greenpeace per fer les guardies de fondeix que de seguida em va presentar al “marí perfecte”, uns 60 anys, tabardo blau, gorra de marí grec, pipa i barba.
Havíem fondejat sense vent ni corrent, o marea important, amb un munt de grillons en l'aigua (sobrats), guàrdia en el pont, marcacions clares en el radar i visuals a terra i, sobretot, vaig deixar molt clar que se m'avisés per qualsevol cosa.
No acontento del tot, vaig dir de deixar la màquina encesa per si fos necessari moure's ràpid, i al mariner de torn que l'àncora d'estribord estigués a la pendura per si de cas i que vigilés al “marí perfecte” que estava de guàrdia en el pont i que no s'adormís.
A les 6 del matí em vaig despertar, angoixat, amb suor i en calçotets vaig pujar al pont amb desesper, sense saber exactament per què. No hi havia ningú en el pont i era fàcil observar que el vaixell estava garrexant. Mentre despertava al maquinista i aquest baixava a la màquina, el mariner de guàrdia va començar a poc a poc a virar l'àncora per a poder allunyar-nos del passeig i les pedres.
Al final tot va sortir bé; no vam perdre el vaixell, encara ens van sobrar 10 metres per a tocar el moll, però si que vam perdre al “marí perfecte”. Esbrinem després que algú ho va anar a buscar amb un pot anant-se amb aquest, deixant una reguera d'ampolles de cervesa.
Durant dos dies els meus tripulants van fer tot el que faltava i es van incorporar a la nostra tripulació un primer oficial suec, un segon neozelandès, cap de màquines holandès, cuinera irlandesa, “deck hand” americà, contramestre francès d'origen antillà i un polinesi també com “deck hand”, etc., perquè poguéssim partir d'una vegada per a la Polinèsia Francesa i realitzar la nostra campanya contra les proves nuclears que en els atol·lons de Mururoa i Fangataufa es realitzaven.
Tan eufòric estava que em va agafar la vena gracioseta i, en el canal de sortida, jugant amb que el color de les llums i de les boies de navegació indiquen el contrari que en el del nostre entorn i, en tenir de guardia a una marinera nord-americana, molt jove ella, que va servir de víctima propícia a les meves gràcies (ho sento), li vaig dir que era daltònic i que m'anés cantant el color de la llum de cada boia. Cada vegada que em deia el color, jo li responia que no podia ser, que estàvem sortint, no entrant, quan ja m'havia passat una mica. Vaig dir: «Clar, estem als EUA i les llums són al contrari!». Amb la qual cosa vaig evitar un atac de pànic a la pobra.
Per fi arribem a mar oberta, destino la Polinèsia Francesa. Les veles les hissaríem al matí amb tota la tripulació fresca i jo no em vaig aguantar l'última ximpleria de dir-li a la marinera que si sabia on quedava Mururoa, a l'esquerra o cap a la dreta. La resposta va ser demolidora i vaig haver d'empassar la meva pròpia medicina: « A part de daltònic també és “stupid”?».
Joan Guitart
Marí Mercant