W.H. ROBERTS
UN CAPITÁ VALENT
¿Quin tipus d’accions converteixen a un ésser humà en un heroi? Si fem esment de les condicions exigides per les condecoracions militars de més prestigi, com la Creu Llorejada de Sant Ferran espanyola, la Victoria Cross britànica o la Congress Medal of Honor dels Estats Units, qui les rep ha d’haver demostrat, com s’assenyala en el cas de la darrera de les esmentades “Conspicuous gallantry and intrepidity at the risk of life above and beyond the call of duty”. De manera molt similar, en el cas de la Creu de Sant Ferran, s’exigeix “Que l'acció, fet o servei portat a terme suposi una superació excepcional del deure, en implicar sacrificis i riscos significatius, fins i tot la pèrdua de la pròpia vida”.
No sé si aquestes definicions són o no aplicables al personatge que avui presentem: el capità de la Marina Mercant britànica W.H.Roberts. Sigui com sigui, es tractà d’un home fora del comú que honora la nostra professió.
El capità Roberts era un gal•lès d’entre cinquanta i seixanta anys, que manava el vapor Seven Seas Spray l’any 1937, un vaixell de 2465 grt. construït el 1919 i que, en aquells moments era propietat de la naviliera Veronica Steamship Company. Aquesta empresa era propietat de l’armador hispà-britànic Thomas Blázquez McEwen, nascut a Edimburg de pare murcià.
Un diari de València que el va entrevistar el maig d’aquell any ens dóna una imatge física d’en Roberts, amb un estil molt de l’època, que també es correspon amb alguna fotografia que hem vist del personatge: “Un metro setenta de estatura. Silueta mimbreña, de músculo y nervio. Rubia cabeza erguida, bosque de cejas de donde asoman dos ojos grises que son un tratado completo de socarronería. Rostro de bronce, curtido por el sol y los aires de todos los mares. Manos de hierro. Corazón de mozo que se fundió en mil aventuras maravillosas a través de casi medio siglo de navegar.” Déu n’hi do!
Aquest llop de mar va esdevenir fugaçment famós per haver gosat burlar el bloqueig franquista del port de Bilbao el 19 d’abril anterior. Però anem a pams.
El Seven Seas Spray havia carregat a Alacant unes 4000 tones de queviures destinats a la capital basca. Desprès de l’impasse en que s’havia arribat en l’envestida de les forces sublevades contra la República al front de Madrid, Franco centrà el seu interès en el front del Nord, on el territori republicà (Biscaia, Cantàbria i Astúries) estava completament encerclat pel camp enemic. L’objectiu fonamental era Bilbao i la seva zona industrial, vital per als dos bàndols enfrontats. La ciutat, en aquells moments, estava plena de refugiats procedents de Guipúscoa i Àlaba i tenia gravíssims problemes de subministraments. De fet, ja s’hi començava a patir gana. Franco ho sabia i estava disposat a rendir la plaça per fam, un mètode ja clàssic. La seva flota havia organitzat un bloqueig naval, sobretot a càrrec del creuer Almirante Cervera i s’havia anunciat que els accessos marítims a Bilbao estaven minats.
Per la seva part, la Royal Navy britànica havia establert un simulacre de protecció de la navegació mercant de la seva bandera, que sols arribava al límit territorial de les tres milles de la costa, quedant aquestes darreres desprotegides. Tàcitament o expressa, l’Imperi Britànic era fidel a la norma proclamada cent anys abans pel primer ministre Lord Palmerston: “Anglaterra no té amics ni enemics, sols té interessos”. En plena carrera de rearmament amb Alemanya, al govern britànic l’interessava que la guerra al País Basc acabés el més aviat possible, guanyés qui la guanyés, i que els embarcaments del preciós mineral de ferro basc a Anglaterra es poguessin reprendre amb normalitat.
Per tant, fidel a aquesta política del seu govern, el Seven Seas Spray, com altres tres o quatre mercants, va ser interceptat per un destructor britànic que els va assegurar que els accessos a l’abra de Bilbao estaven minats i els va ordenar recalar a San Juan de Luz, en territori francès.
Al cap d’un parell de dies en aquell refugi, W.H.Roberts va prendre una decisió, que no era pas fàcil per un home vidu que portava a bord a la seva única filla Florence (“Fify”) de vint-i-quatre anys. Per la premsa i la ràdio francesa, sabia la situació de necessitat de la població de Bilbao i va decidir forçar el bloqueig. Un periodista sud-africà es va unir a l’intent i Roberts va dir a aquell home, George Steer que “Un bon mariner mai mira enrere”. I, efectivament, el 19 d’abril enfilava la ria entre les aclamacions de la multitud aplegada a les ribes. L’endemà o al cap de dos dies, els altres mercants britànics aturats a San Juan de Luz el van imitar: Macgregor, capità Jones, Stanbrook, capità Prance i Hamsterley, capità Still. El minat de les aigües properes a Bilbao era un bluff, o, com ara es diu, una fake new del bàndol feixista. Les 4000 tones de pèsols, mongetes, vi, sal, farina, oli i vi del Seven Seas Spray donarien un momentani respir als assetjats bascos i aquests van saber correspondre com sols ells saben fer: oferint un bon dinar a Roberts i la seva filla.
Una setmana més tard es va produir el criminal bombardeig de Gernika per la Legió Còndor alemanya. El periodista Steer en va ser testimoni directe i va poder ajudar a desmuntar la falòrnia franquista de que havien estat els propis bascos a destruir la vil•la. També l’animosa Fifi Roberts es va desplaçar a Gernika armada amb la seva càmera fotogràfica i va documentar el fet amb unes fotos que llavors es van fer públiques a Anglaterra i que el 2016 va cedir al Museu de la Pau de la ciutat basca màrtir.
Roberts, la seva filla i el seu vaixell van tornar al Mediterrani. El mes de maig els trobem a València, on, com hem indicat més amunt, un periodista local va fer una encomiàstica entrevista al brau capità: “El marino de Cardiff agita en sus manos de hierro una catarata de papeles azules. —este es mi orgullo—exclama, encendida la mirada por el entusiasmo. Razón tiene para ello. Son mil trescientos setenta y dos telegramas, que a las dos horas de atracar en el puerto de Bilbao comenzó a recibir, con calurosas felicitaciones de todos los rincones de Inglaterra y sus colonias. ¡Es la admiración de un pueblo cuya tradicional historia marina ha defendido con el exacto cumplimiento de su deber, uno de sus marinos!”.
S’acaba aquí l’aventura del capità Roberts?. No pas!. El mes d’agost, ocupat ja Bilbao per les forces franquistes, el Seven Seas Spray entra a la badia de Santoña, formant part d’un dels episodis més foscos de la guerra incivil. Ens referim a la rendició de les forces basques acordada no se sap ben bé per qui, per part basca, i el general italià Mancini, sembla ser que actuant de mitjancer a distància el llavors cardenal Pacelli, futur papa Pius XII!. Un pacte que el govern republicà de València va titllar de traïció. Aquell pacte garantia l’evacuació dels bascos en diversos vaixells anglesos, entre ells el Seven Seas Spray, sota la protecció del destructor HMS Keith. Malgrat això, aquest pacte va ser desautoritzat en sec pel general Franco, amb el posterior resultat imaginable de nombrosos afusellaments de polítics i comandaments militars (inclòs un grup de capellans castrenses) i llargues penes de presó pels gudaris captius. Com Mussolini no trigaria a constatar amb cert escàndol, la prioritat del “Caudillo” espanyol no era tant un final ràpid i victoriós de la guerra com l’aniquilació física i metòdica dels seus adversaris ideològics. Sols un vaixell amb 533 ferits va ser autoritzat a salpar. Segons una web oficial britànica, el capità Roberts, la resta d’oficials i la seva filla van ser confinats a les seves cabines, mentre que la resta dels 28 tripulants eren tancats a la bodega, consta que,almenys, fins a mitjans d’octubre abans de ser autoritzats a salpar en llast.
L’any 1939 el Seven Seas Spray va canviar de propietari i de nom, passant a ser conegut com a S.S.Jeanne. Carregat de carbó, va ser torpedinat i enfonsat per un submarí alemany el 2 de desembre de 1940, en ruta de Cardiff a Lisboa, amb la pèrdua de 7 dels seus 26 tripulants.
Vull pensar que el valent capità Roberts no era una de les víctimes.
Capitá JOAN CORTADA