PER QUÈ NO VAIG PARAR MÀQUINES?

Basat en una idea de Merè Montalá

2029, Juny.

L’acabaven d'acomodar al llit. L'auxiliar va deixar l'habitació discretament i la infermera abans de tancar la porta es va tornar per dir-li: - "els seus familiars estan en oficines omplint l'ingrés, de seguida estaran amb vostè" -. Va somriure de nou i va tancar suaument la porta darrere seu.

Ara semblava que no li feia mal res. El respirador ho refrescava i les intravenoses del seu canell dret amb prou feines es feien notar. Va sospirar agraït. Va mirar per la finestra per la qual es veia un tros de cel de la seva estimada / odiada Barcelona. Després, a poc a poc, va mirar a l'altre costat i la seva vista es va clavar al llit buida que completava l'habitació. No estava feta, no esperava a un altre malalt. Sabia el que això significava, no més proves, no més intervencions, alea jacta est Antoni, ets a la fase final, dos, cinc dies com a màxim.

Tot havia estat molt ràpid i molt intens, la detecció del tumor d'origen desconegut, l'allau de males notícies, els intents fallits de controlar la metàstasi, més males notícies, tot tan ràpid i a el mateix temps tan contundent que la seva vida anterior li semblava ara molt llunyana. No es va alarmar, estava fins i tot tranquil. "Cansament de viure" ha recordat. Aquesta idea, aquest estat, sempre tan aliè a ell semblava que, en només dos mesos, havia plogut de manera constant, pertinaç, sense treva sobre el seu cos i la seva ànima fins a aconseguir calar en el més profund.

Sempre havia lluitat contra les emocions que es poguessin deslligar, incontrolades i estèrils. Sempre, en els moments complicats, límits -com es diu ara- i que la seva professió de marí mercant no li havia evitat, se centrava en els pros i contres, a captar la realitat, l'evidència, l'escenari complet, per poder així gestionar la situació encertadament.

El seu hàbit mental va començar a treballar. Sí, encara no era un vell, però gairebé. Potser millor baixar d'aquest món deixant una imatge no demolida per la decrepitud de la longevitat. Ja feia temps que amb la resignació del que és obvi venia acceptant tots els espais físics, mentals i emocionals que lenta però tenaçment els anys li anaven barrant. La idea que les seqüeles d'aquesta malaltia, si la superava, empitjorarien aquesta sensació de cruel i interminable derrota biològica no li era en absolut atractiva.

La seva vida fins ara no havia estat malament, gens malament. La seva infància en una llar on sempre, ell i els seus germans, es van sentir estimats i fora de perill. L'època d'estudiant, descobrir a Neus, competir per ella, - "les eliminatòries" - cridaven a aquest període; la seva professió, la seva estimada professió ... I el mar, la mar era noble, la mar era per a ell sentit comú, enginyeria i naturalesa jugant de tu a tu, respecte i solidaritat, aquella solidaritat tan superior que feia mobilitzar a tots els vaixells en zona si hi havia un SOS. Crear la seva llar, l'arribada dels seus dos fills, aquella separació puntual, l'apoteòsica reconciliació. Neus, - "la seva defensa central" - la cridava. Neus i ell, quina equipàs per anar per la vida! I de nou la seva professió, que no ho va defraudar mai i amb el premi final de ser capità de - "El listillo" -, bé, a veure, no es deia així, encara que era un vaixell molt sofisticat per la gran quantitat i qualitat de ajuda tecnològica que incorporava; anava a ser, en breu, superat per una nova generació de vaixells molt més digitalitzats, els anomenats vaixells intel·ligents - Smart, per això i afectuosament cridaven al seu vaixell "espavilat."

Si, quan revisava la seva vida, tot, tot havia anat sortint bé, i, encara que alguna vegada va estar molt a prop de què la locomotora de les injustícies li passes per sobre, bé sigui per la seva visió de tot - "l'escenari" -, bé per la sort, o bé per la voluntat d'aquest Déu amb el qual mantenia una relació de coexistència pacífica, mai res va aconseguir atropellar.

I si tot estava bé, ¿per què el record d'aquella tarda venia, cada vegada amb més freqüència a la seva ment. Per què el record que algun temps va creure gairebé oblidat era ara tan recurrent?

Aquella tarda era a la seva cabina, faltava menys d'una hora per al sopar. Amb el got de whisky amb molt gel sobre la taula, repassava un cop més un d'aquells manuals tan complets en els quals es descrivien amb dades, gràfics i comentaris totes les instal·lacions que contenia el vaixell i tots els detalls de la seva estructura. Des de mesos abans de prendre el comandament, aquests manuals es van convertir en la seva obsessió i ara, en el seu segon viatge com a capità, s'havien convertit en una lectura diària ritual en què es submergia amb una actitud plaent, tranquil, talmúdica, com el que passeja per un jardí estimat i familiar. Va sonar el telèfon del pont i la veu de Jorge li va demanar que pugés. Si Jordi, el segon oficial, el sobri i fiable portuguès, et demanava pujar, no calia dubtar ni preguntar res, calia pujar.

Va entrar en el pont de comandament i Jorge se li va acostar amb els prismàtics a la mà. - "Una quarta per estribord" - va dir. Antonio va sortir a l'aleró i es va caçar els binocles. El mar començava a arrissar-se i encara que suaus, els balanços es feien perceptibles. Per això li va costar una mica descobrir aquella embarcació, abarrotada de gent de la proa a la popa, cares fosques, braços a l'aire i que apareixia i desapareixia segons passessin les ones.

Va saber de seguida davant de quin es trobava. En la seva ment es van multiplicar els missatges. Era el seu segon viatge en el vaixell dels seus somnis amb la naviliera dels seus somnis. En el primer, aquell maleït vaixell grec no va controlar bé la maniobra d'atracada, els va caure a sobre per popa, suau però pesadament. Total, res, dues baranes doblegades i sis metres quadrats de pintura despresa, res. No va voler parlar amb el capità de l'altre vaixell quan va intentar pujar a bord- ¿Per què? - va fer broma durant el dinar. - "Jo no parlo grec i si et trobes amb un grec no et deixarà parlar a tu" -. El seu primer oficial va indicar al capità grec que ja havien informat al consignatari de vaixells que representava a la companyia i que es dirigís a ell si precisava dades del vaixell per l'informe de l'assegurança. No havia estat culpa seva en absolut, però era una petita incidència en el seu primer viatge i això ho incomodava. Ara estava a punt de finalitzar el seu segon viatge que estava anant a la perfecció, una altra incidència més no, per favor!

Va tornar a pensar en les notícies que amb tanta atenció estava seguint aquells dies. El vaixell de la naviliera Maersk fondejat davant Malta amb 29 migrants portava ja un mes esperant el permís de les autoritats per desembarcar. Un mes! Quants diners estava costant aquesta broma a la naviliera!A la imatge del vaixell danès fondejat davant de Malta es van sumar els saberuts comentaris d'aquells periodistes especialitzats que carregaven constantment contra les ONG que, després de rescatar migrants a alta mar pugnaven i pugnaven després perquè algun país riberenc els acceptés. - "creueristes de luxe" - havien arribat a trucar a aquells refugiats, perquè, segons deien, pagaven alts preus per amuntegar-se en aquells inferns flotants.

En el pont, Jorge ja s'havia situat a la banda del telègraf de la màquina, a punt per llançar ordres als maquinistes. Per la seva banda, Joan Tur, el mariner de guàrdia, es va situar a la banda de la roda del timó preparat per governar manualment quan es desconnectés el pilot automàtic.

Antonio va tornar a enfocar els prismàtics sobre la pastera, ara ja estava gairebé de través, a menys d'un quart de milla i va poder veure, de forma nítida i clara la cara de l 'home que, dempeus, a la proa de la pastera, braços en alt, fixava també els seus ulls en ell. El blanc d'aquells ulls desbordant el negre rostre. Ulls d'incredulitat, ulls que semblaven estar llegint amb pànic desbordat tots els pensaments que bullien a Antonio. En un segon, en un segle, la pastera ja quedava per la popa i l'augment de l'onatge la tornava a fer invisible per moments. Uns minuts més tard, Antonio va entrar en pont tancant la porta de l'aleró després de si. Va retornar els binoculars a Jorge que, immòbil, el mirava en silenci. Joan Tur havia avançat fins a gairebé tocar amb el seu nas el vidre frontal del pont. Allà, el mariner eivissenc que segons tots tènia la vista més potent del món, submergir la seva prodigiosa mirada i el seu pensament en l'últim punt més distant de l'horitzó, lluny, més lluny que mai.

Ningú va parlar allà ni tampoc ningú va comentar res durant el sopar al menjador d'oficials. L'endemà, van entrar a Fos. Jorge només es va acostar per presentar-li el seu relleu perquè en aquesta escala iniciava el seu període de vacances i partia el mateix dia cap a Porto. Cap notícia sobre naufragis de pasteres va aparèixer en les revistes digitals especialitzades en els dies següents. El seu segon viatge en- "el listillo" - s'havia completat sense incidències.

Antonio va intentar asserenar-se, - "la teva vida ha valgut la pena, es va repetir, ha estat bella, viscuda, alegre i també sàvia, deixes la teva família protegida, deixes grans amics i bons records a tots, irreprotxable. Llavors ...

¿Per què aquest maleït record t'ocupa ara tant de temps del poc que et queda?

¿Per què segueix aquí encara?

¿Per què no vaig parar màquines aquella tarda? "

                                                                                                                                                       MERCANTE

                                                                                 Amb repecte i admiració per el capitàdel Maersk Etienne.