EL PROBLEMA DELS ALUMNES DE NÀUTICA
Fins a temps recents, constituïa una tasca senzilla trobar embarcament per a un alumne de nàutica o màquines que necessitava completar les pràctiques reglamentàries per a poder examinar-se de pilot o oficial de màquines. La majoria dels alumnes, acabats els 400 dies de navegació prescrits, es matriculaven en el curs de pilot que impartien les escoles de nàutica, però no era obligatori aquest curs per a inscriure's en l'examen corresponent.
Buscar embarcament era una qüestió pròpia de l'alumne en la qual no participava l'escola de nàutica. Per a embarcar bastava una trucada telefònica a la naviliera, o una carta, o simplement passejar pels molls i preguntar als vaixells de bandera espanyola (era obligatori realitzar les pràctiques en vaixells espanyols) si tenien plaça d'agregat. Els vaixells abanderats a Espanya estaven obligats a embarcar almenys un agregat, de manera que, si la plaça no estava coberta, el demandant tenia embarcament assegurat. Sense més.
En els últims 20/30 anys s'han produït canvis normatius que han afectat profundament la naturalesa de les escoles de nàutica, que han passat a dependre de les universitats, i als plans d'estudi, més carregats de teoria i amb les pràctiques professionals incloses en el currículum acadèmic. Per a articular aquest sistema es van establir, entre les universitats i les navilieres, els anomenats Convenis de Cooperació Educativa.
Agregat A i agregat B
El sistema preveu dos tipus de pràctiques que, amb matisos, corresponen al valor dual del títol que s'obté després de completar el cicle formatiu: el títol acadèmic i el títol professional.
Una cosa és ser llicenciat en nàutica (amb la denominació que cada universitat hagi triat fent ús de les seves competències) i una altra diferent posseir el títol professional de pilot o capità de la marina civil. De manera que les pràctiques dels egressats són curriculars, necessàries per a aconseguir el títol acadèmic, i extracurriculars, les que es necessiten per a optar a l'examen de pilot. Per decisió administrativa, la realització de totes dues pràctiques exigeix l'existència d'un conveni de cooperació signat entre la naviliera i la universitat.
En la realitat, els dos tipus de pràctiques són el mateix. Exactament la mateixa rutina. L'alumne en pràctiques, curriculars o extracurriculars, no té responsabilitat laboral, no pot substituir a cap tripulant i la seva funció és la d'aprendre com es realitzen les guàrdies de navegació i com s'organitzen i executen les labors d'estiba i transport del vaixell.
A què obeeix llavors la distinció? A una mera qüestió administrativa que sembla pensada per a embullar. Les pràctiques curriculars estan integrades dins del pla d'estudis de l'escola de nàutica i l'alumne no ha de tenir relació laboral amb la naviliera. Els agregats curriculars estan coberts pel segur escolar d'accidents i de responsabilitat civil, de manera que els danys a tercers que pugui ocasionar l'alumne els cobreix la pòlissa de la universitat de procedència. Per a la realització d'aquesta modalitat de pràctiques, l'alumne ha de sol•licitar autorització del responsable de l'escola de nàutica i aquest ha de resoldre l'autorització de la sol•licitud. No és possible, legalment, embarcar sense aquest tràmit burocràtic.
Les pràctiques extracurriculars, per contra, no estan integrades dins del pla d'estudis i en aquest cas, d'acord amb la normativa de Treball, resulta exigible una relació contractual entre l'alumne i la naviliera. L'agregat ja no està emparat per les assegurances universitàries, de fet, ja ha finalitzat els seus estudis i no té cap vincle amb el centre acadèmic on s'ha format. Per consegüent, l'assegurança d'accidents i de responsabilitat civil l'ha de cobrir l'empresari, la naviliera en aquest cas.
Problemes que exigeixen una ràpida solució
Totes dues modalitats de pràctiques generen problemes, de diferent naturalesa, que constitueixen seriosos obstacles perquè els alumnes puguin realitzar les pràctiques i en molts casos impedeixen el normal embarcament dels alumnes. En les pràctiques curriculars, el problema el genera el calendari escolar i laboral del professorat i més en concret, el període de vacances estivals, durant el qual l'escola de nàutica roman tancada, sense serveis. Si durant aquest període un alumne troba embarcament, li resulta impossible enrolar-se ja que el responsable d'autoritzar l'embarcament no es troba disponible. Està de vacances.
Per a les pràctiques extracurriculars, el problema és encara major. Al no estar integrades en el pla d'estudis, la normativa laboral obliga a establir una relació contractual entre l'alumne i l'armador. Encara que l'alumne no pot exercir el treball d'un tripulant i ha de centrar-se en la seva formació pràctica, sense cap responsabilitat, l'armador està obligat a signar un contracte d'embarcament amb les condicions laborals mínimes que exigeix la llei en matèria de salari, seguretat social i vacances. La retribució ha d'arribar, almenys, al salari mínim interprofessional, és a dir uns 1.200 euros al mes de cost per a l'armador; al seu torn les vacances es reportaran almenys per un coeficient de 0,5 per dia d'embarcament, per la qual cosa la retribució de l'alumne per mes d'embarcament serà de 1.800 euros, i si el coeficient és 1, per conveni de la naviliera amb els seus treballadors, l'alumne tindrà un cost de 2.400 euros per mes d'embarcament. Una cosa excessiva, completament fora de lloc.
Lògicament, cap armador està interessat a carregar amb una nòmina semblant, innecessària per al normal funcionament del vaixell.
En part, però només en part, el problema s'ha pal•liat amb subvencions que la Direcció General de Marina Mercant concedeix als armadors per alumne embarcat. La situació generada pels alumnes extracurriculars piga, entre altres, d'incoherència greu. S'obliga a establir una relació laboral a l'armador amb algú que, fins i tot formant part de la dotació del vaixell a l'efecte de personal embarcat i seguretat, no ocupa un càrrec professional a bord, està per a rebre formació i adquirir l'experiència que es requereix per a obtenir el títol professional. A més, genera un greuge comparatiu amb els alumnes que realitzen les pràctiques curriculars. Mentre un rep com a molt, en el seu cas, una gratificació discrecional de la naviliera, l'altre, l'extracurricular, percep un salari que pot multiplicar per tres o quatre el que rep l'alumne curricular. Però els dos fan el mateix paper, tenen el mateix estatus en l'organització del vaixell i fan els mateix treballs. Una situació incòmoda que per si mateixa constitueix un problema a bord.
A ningú pot sorprendre que les navilieres només vulguin embarcar alumnes en pràctiques curriculars. Els armadors consideren inacceptables les condicions en què han d'embarcar els alumnes extracurriculars
Les facilitats per a embarcar com a agregat fins als anys noranta del passat segle es van acabar quan els departaments de personal de les navilieres, transvestits de sobte com a prefectures de recursos humans, van imposar polítiques de reducció de massa salarial. Els alumnes es van convertir en un cost del qual moltes navilieres van decidir prescindir; ja no era obligatori embarcar alumnes en tots els vaixells i alguns armadors, amb mirada curtterminista, van decidir eliminar els alumnes dels seus vaixells.
Amb el pas del temps va sorgir el problema de les tripulacions, cada dia era més difícil trobar tècnics formats tant nàutics com oficials de màquines.
Algunes navilieres van reaccionar tímidament per a corregir la situació, unes altres ni tan sols i van mantenir la decisió de no embarcar alumnes. El problema es va agreujar de manera alarmant (l'OMI va arribar a organitzar fòrums internacionals en els quals es parlava dels oficials dels vaixells com una espècie en extinció), fins al punt de forçar un canvi de política de les navilieres cap als alumnes. Aquesta predisposició de les navilieres es veu afectada pels problemes descrits. Res costaria arbitrar un sistema que resolgués el problema de les vacances universitàries a l'hora d'autoritzar l'embarcament d'un alumne. I tampoc costaria esforç – ni diners- que la normativa laboral contempli l'especial situació dels alumnes de nàutica i màquines en pràctiques, acabant amb l'absurda situació actual.
La universitat pot acabar amb el requisit burocràtic de la signatura per a les pràctiques curriculars, o delegar aquesta funció a un organisme que no tanqui per vacances. I el Ministeri de Treball hauria d'entendre amb urgència la necessitat de treure als alumnes de nàutica d'una norma que té el propòsit d'impedir l'explotació i l'abús dels treballadors en pràctiques, perquè no és el cas. Obligar les navilieres a signar un contracte laboral i assumir els costos corresponents condemna als alumnes de nàutica a passar-se mesos sense trobar embarcament i, fet i fet, abandonar la professió i dedicar-se en terra a activitats per a les quals el mer títol universitari és suficient.
Aviat ja no tindrem marins amb experiència per a exercir de pràctics, inspectors, capitans marítims o investigadors de sinistres marítims perquè la carrera del futur marí es va truncar davant les dificultats per a realitzar les seves pràctiques professionals. Tret que, com apunten fonts generalment ben informades, en un futur pròxim es regulin les pràctiques professionals en simulador.
Abel Aleixandre
Article publicat en NAUCHER el 09 octubre de 2022