PEL.LÍCULES DE VAIXELLS

Duel a l'Atlàntic (The enemy below)

Producció.- 20th Century Fox. els Estats Units. 1957

Durada 98 minuts. Novel·la original de D.A. Rayner

Guió de Wendell Mayes. Fotografia d'Harold Rosson

Direcció.- Dick Powell.

Segona Guerra mundial. Vaig poder veure aquesta pel·lícula a la fi dels anys cinquanta i va cridar la meva atenció per un parell de motius; el primer que el director era un actor important des dels anys trenta, primer com a cantant i ballarí en els millors musicals, per a passar en els quaranta a ser un actor fonamental del cinema que es va dir negre. No va dirigir en moltes ocasions, perquè va morir primerencament.

És difícil realitzar una pel·lícula bèl·lica i més si és naval i encara més si tenim un submarí en ella. Powell ho fa molt bé ja que efectes especials, figurants, tècniques militars i altres elements poden portar al director a no poder controlar-la.

No obstant això, la trama fa absolutament protagonistes als dos capitans, el del destructor americà i del submarí alemany. La llarga i terrible batalla entre les dues naus importa i molt a l'espectador però el que ens atreu, per sobre de tot, són el capità Murrell i el capità Von Stolberg.

El capità americà (Robert Mitchum) no té la plena confiança de la tripulació, des que va prendre el comandament no surt a penes de la cabina i se li penja el malnom despectiu de “mariner d'aigua dolça”. Arrossega una tràgica història a la seva esquena, però en els primers compassos de les acció es guanya el respecte de tots pels seus dots de comandament i eficàcia.

El capità alemany (Curd Jurgens) té el suport de la seva tripulació amb alguna excepció a causa de la seva actitud crítica amb el règim nazi .

El fons de la novel·la es manté, però és sabut que quan el cinema compra uns drets pot arribar a fer-la irrecognoscible als ulls de l'escriptor. Originalment el cuirassat era anglès i les personalitats del capità alemany i de l'americà eren diferents. om a curiositat, sembla ser que es van rodar ,amb el muntatge acabat, dos finals diferents i és evident que un no era el de la novel·la.

El resultat final és una molt bona pel·lícula i que aconsegueix fer-nos sofrir i fins i tot atabalar-nos no sols pel que fa al submarí sinó també en el referida al destructor. Em va agradar i m'ha tornat a agradar i cal ressaltar les extraordinàries interpretacions dels dos protagonistes principals que monopolitzen la presència alternativa en la pantalla gran.

Molt recomanable.

                                                                                                                                          Paco Dobaño