DEL CUNYAT A LA SOGRE RONDINAIRE
No puc estar més d’acord amb el breu article del company Victor Rubio en aquesta mateixa Web, sota el títol de “El cunyat. Una altra institució que toca fons? Amb un gran mestratge en l’ús de la ironia, recurs dialèctic que em resulta particularment admirable, potser per estar-ne jo personalment no gaire dotat, l’autor fa referència a la curiosa croada que des de fa temps porta a terme un altre company, Eugenio Ruiz Martínez, des d’una plataforma mediàtica tan important en el nostre sector marítim con NAUCHER GLOBAL.
En primer lloc, cal aclarir per què titllo de “curiosa creuada” els nombrosos articles publicats per Ruiz Martínez al voltant de dues figures protagonistes i contraposades: el navilier Antonio López i l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. I, a més, la sèrie no presenta senyals d’acabar, amenaçant emular la coneguda producció televisiva The West Wing i el seu centenar i mig d’episodis. Resulta ben curiós que, enmig dels enormes reptes actuals als que la nostra societat ha de fer front: una devastadora pandèmia que està arruïnant les economies de mig món, amb el futur de moltes de les nostres empreses i dels nostres autònoms al caire de l’abisme, amb una Companyia Transmediterránea (per centrar-nos en el nostre sector) en perill imminent de fallida o —en el millor dels casos— de caure en mans estrangeres (Fred Olsen, Grimaldi etc.), amb una crisi institucional espanyola rampant a tots nivells, algú pugui malbaratar tantíssim esforç i unes innegables qualitats literàries a defensar tan aferrissadament la memòria d’un senyor que descansa en pau fa gairebé un segle i mig. Un esforç i una defensa que, a banda de ser notòriament desmesurats, resulten bastant inútils.
Està clar, a la vista de tot el que s’ha publicat fins ara en un o altre sentit, que tan difícil resulta demostrar la culpabilitat com la innocència d’Antonio Lopez respecte a l’acusació d’haver fet fortuna amb el tràfic d’esclaus a Cuba. Però és que, a més, resulta anacrònic. La meva besàvia —Mònica Ramos de Sotolongo— era cubana i formava part de l’aristocràcia local de Matanzas. Estic gairebé convençut que al seu esplèndid casalot familiar d’aquella ciutat de l’illa, hi havia esclaus. Posseir esclaus a la Cuba colonial a mitjans del segle XIX era quelcom tan normal com, per a una persona d’avui d’alt nivell econòmic, disposar de jardiner o de xofer. Si ella hagués estat un personatge famós i avui algú l’acusés d’esclavista, jo no esmerçaria ni un sol minut en crear-ne una polèmica. En aquestes qüestions cal, en primer lloc, tenir ben clar l’escenari històric. El de Cuba, en aquella època, no era gaire diferent al dels estats del Sud dels Estats Units. Aquest estats van anar a una ferotge guerra civil argumentant que l’alliberament dels esclaus, defensat pels estats del Nord, arruïnaria les bases de la seva economia. La supressió de l’esclavitud a Cuba es va plantejar durant l’efímer regnat d’Amadeu I. Immediatament, tant a l’illa caribenya com a l’Espanya peninsular, van sorgir “Sociedades Patriòticas” que profetitzaven els majors desastres si tal emancipació dels negres era posada en pràctica. Els manifestos d’aquests grups de pressió van ser signats per la flor i nata de la societat espanyola (la cubana i la catalana incloses). Fins i tot s’hi van adherir rellevants personalitats eclesiàstiques com, per exemple, el cardenal Casanyes (que té un carrer a Barcelona) o el bisbe Morgades (que en té a Vic, Sant Cugat, Manlleu o Vilafranca del Penedès) . El projecte de llei d’emancipació va quedar aturat quinze anys més.
En aquest context, ¿resulta gaire definitiu si un home com Antonio López, que va arribar a Cuba amb una mà al davant i l’altra al darrera, es va lucrar comprant o venent esclaus? Si Eugenio Ruiz pogués demostrar que l’origen de la seva fortuna, començada a partir d’un petit basar de productes d’inferior qualitat (un “xino”, en diríem avui) és inequívocament determinable, com ho són les d’altres emigrants de renom, com Bacardí o Partagàs, la qüestió quedaria resolta en un tres i no res. El problema és que no pot, com tampoc no ho poden fer els que argumenten en sentit contrari, ja que el comerç d’esclaus, tot i ser llavors legal o simplement tolerat, no era una ocupació prou “honorable” per tal que hom la fes inscriure a les targes de visita.
La meva impressió personal, que per descomptat mai elevaré a article de fe, és que Antonio López va fer fortuna emprant amb mestratge dos mecanismes que, ahir i avui, han estat moneda corrent a Espanya. En primer lloc, el “braguetazo”, en maridar amb la filla del ric comerciant català que li havia llogat el seu primer local comercial, el seu primer basar. Allò, la dot de la dona i el suport financer del sogre, li va proporcionar el capital necessari per a fundar, amb altres socis, la seva primera naviliera. D’aquí, a ben segur, sorgeix l’odi del seu cunyat: una simple qüestió d’enveges i d’interessos familiars en conflicte. Ja retornat a Espanya i establert a Barcelona, el futur marquès de Comillas va utilitzar a tort i a dret el segon mecanisme típicament espanyol per a fer-se ràpidament la barba d’or: el BOE (aleshores, devia anomenar-se “Gaceta de Madrid”), des d’on el Gobierno espanyol va ser extremadament generós amb ell en la concessió de subvencions, contractes de transport de tropes i concessions de línies marítimes d’interès estratègic. Per tant, ni en el primer ni en el segon mecanisme, res d’il·legal. A tot estirar, potser poc transparent en el segon i que, també ahir com avui, ha requerit sovint un ús generós de “lubricants”.
Ara parlem del monument. Posar i treure monuments de la via pública ha estat, ara i sempre, una tasca vistosa i agraïda per als polítics, de cara a la seva clientela. En el seu moment, fa gairebé tres anys, quan l’escultura de Marès que representa al marquès de Comillas va ser retirada per l’Ajuntament barceloní de la senyora Colau, l’ACCMM va posicionar-se radical i clarament en contra. Va fer molt bé, segons el meu criteri, atès que Antonio López va crear la naviliera més important que ha tingut el nostre país i, amb aquesta iniciativa, va donar feina a successives generacions de professionals de la mar.
Hi ha més dies que llonganisses —diuen al meu poble— i enlloc està escrit que aquella estàtua algun dia no torni al seu lloc. Voldria recordar al company Ruiz, que tan exasperat sembla estar per la situació actual, una reveladora anècdota del primer alcalde franquista de Barcelona, el senyor Miquel Mateu Pla. Amic personal del general Franco i soci principal de la prestigiosa Hispano-Suiza, havia passat la guerra civil a Sevilla fabricant camions i motors d’aviació per al bàndol “nacional”. En prendre possessió del càrrec d’alcalde de Barcelona el 1939, va rebre ordres de destruir els monuments considerats “separatistes” per les autoritats militars (Casanova, Pau Claris, doctor Robert, etc.) Ho va complir? Ell, falangista de carnet i “Procurador en Cortes” fins la seva mort el 1972? No, rotundament no. Es va limitar a fer amagar els esmentats monuments, en secret, als magatzems municipals. A ben segur, en el seu fur intern era conscient que aquelles estàtues algun dia, quan la truita se girés de nou, tornarien als carrers.
Ara, la polèmica que el company Eugenio Ruiz alimenta amb un afany digne de millor causa, em sembla excessiva i fora de to. Em dóna la sensació de don Quixot lluitant contra els molins de vent. Excessiva, atès que la retirada d’una placa commemorativa d’un personatge històric força més rellevant, la de Largo Caballero per l’Ajuntament de Madrid, amb prou feines ha donat lloc a controvèrsia pública durant tres o quatre dies. Està clar que, tots plegats, ara tenim problemes més importants sobre la taula. Dic també, finalment, que resulta fora de to, en virtut del llenguatge emprat, com molt bé assenyala Victor Rubio en el seu article.
A mi, personalment, la senyora Colau i el seu equip de adlàters em mereixen la consideració política i intel·lectual que em mereixen, fàcilment descriptible. Però també em resisteixo a l’ús indiscriminat de les desqualificacions personals o, directament de l’insult, en la controvèrsia política. No tothom té l’elegant enginy i el talent de Winston Churchill quan, referint-se al seu rival polític i líder del partit laborista, va dir una frase que potser seria també aplicable a la senyora Colau i gairebé tots els líders polítics espanyols actuals: “Arriba un taxi buit al Parlament i del vehicle baixa el senyor Clement Atlee”
JOAN CORTADA
P.S. ¿Ha reflexionat, per un moment, el company Ruiz Martínez, en com va arribar la senyora Colau a revalidar la vara d’alcaldessa? No fos cas (parlo hipotèticament) de que ho hagués aconseguit gràcies als vots del candidat (reitero que segueixo parlant en hipòtesi) que ell va votar en les darreres eleccions municipals...