CAPITANS NOSTRES

CAPITANS NOSTRES

El cap de turc DE LES TRAGÈDIES A LA MAR

La lectura de l'excel·lent article de l'company Félix Martín de Loeches al nº8 de SINGLADURA, sota el títol de "La responsabilitat criminal dels capitans, una mania persecutòria?" m'ha fet rememorar altres episodis similars als que es descriuen en el mateix i que se succeeixen de manera invariable en molts sinistres marítims.

En una de les últimes reunions de l'assemblea general de la CESMA, celebrada a Kotor (Montenegro) el 2018, ja es va plantejar la greu qüestió de la lleugeresa amb què, després de qualsevol incidència greu de navegació, les autoritats tendeixen a buscar un cap de turc en la persona del capità i, també de vegades, en altres oficials com el cap de màquines o el pilot de guàrdia. Encara que sovint la veritat acaba prevalent després de llargues investigacions, res compensa els afectats finalment exonerats de responsabilitat dels llargs mesos -o anys- de d'angoixa injustament soferts o de les seves carreres professionals truncades. Per descomptat, aquesta no és una situació nova.

Tots recordem com, en època no gaire llunyana, l'administració del nostre país va intentar tapar la seva incompetent gestió del naufragi del petroler Prestige acarnissant-se en la persona del capità Mangouras, tot un professional, competent i honest. El nostre també company Juan Zamora va publicar en el seu dia a NAUCHER GLOBAL diversos articles en què, fruit d'un coneixement adquirit de primera mà, va exposar les vergonyes de les grolleres maniobres de l'Administració per traslladar les seves pròpies responsabilitats i errors, i amb això tot el pes de la llei, a el capità del desventurat vaixell, aprofitant-se de la complaença o de l'escàs coneixement que tenen molts jutges sobre la navegació i els vaixells. L'article de Martín de Loeches també m'ha fet recordar una bona pel·lícula de 2007, que recentment he tornat a visionar. Es tracta de Sinking of the Lusitania, Terror at Sea, un film inquietant per no dir esgarrifós. També en aquell cas, ocorregut fa 105 anys i durant la Primera Guerra Mundial, es va intentar que la víctima propiciatòria fos William Thomas Turner, el capità del luxós transatlàntic de la Cunard Line.

Com és ben sabut, aquell gran vaixell efectuava la travessia Nova York-Liverpool amb 1265 passatgers a bord (entre ells 128 ciutadans nord-americans, a més de nombroses dones i nens) i una tripulació de gairebé 700 homes quan va ser torpedinat per un submarí alemany el 7 de Maig de 1915, a 13 milles de la costa sud-oriental d'Irlanda. Es va enfonsar en només 18 minuts i van morir 1198 ànimes. Els 761 supervivents van ser acollits al proper port irlandès de Queenstown (actualment conegut com Cobh). El magistrat local (coroner) va iniciar immediatament una investigació, que va ser avortada ràpidament per instruccions cursades des de Londres. En el seu lloc, es va constituir a la capital del Regne Unit un tribunal d'enquesta del Ministeri de Comerç, presidit pel mateix jutge que tres anys abans havia dirigit les investigacions relatives al naufragi del Titanic, Lord Mersey.

A partir d'aquell moment, davant la magnitud de la tragèdia, tots els esforços de l'administració britànica, especialment de l'Almirallat, es van centrar en titllar a el capità Turner d'incompetent, de negligent i de no haver seguit les instruccions vigents per tal d'eludir l'atac dels O-Boote enemics. El llavors Primer Lord de l'Almirallat, nogensmenys que Winston Churchill, va escriure en una nota que "Considero que l'acusació de l'Almirallat contra Turner ha de ser reforçada ... Hem de perseguir el capità sense la menor treva".

Sabent de la tenacitat amb què va actuar Churchill tota la seva vida, va ser una sort per Turner que poc després, després del fallit desembarcament en els Dardanels, aquell es veiés obligat a dimitir del seu lloc al capdavant de la Royal Navy. També va salvar al sofert capità del Lusitania la integritat moral del president de tribunal, Lord Mersey. Aquest, d'entrada, va recriminar a les autoritats marítimes que només se li presentés el testimoni de 36 supervivents (entre 760!) De ben segur prèviament "preparats". Va rebutjar la presentació com a prova d'un fals radiograma d'avís suposadament enviat a tots els vaixells britànics, així com d'una instrucció per navegar en ziga-zaga que, de fet, només s'havia cursat el 13 de maig, una setmana després del torpedinament del transatlàntic.

Finalment, el seu veredicte va exonerar -amb tots els pronunciaments favorables- al capità Turner de tota culpa i aquest va salvar la seva carrera (i potser, segons hagués estat la sentència, també la seva vida). Va aconseguir el comandament d'un altre vaixell, que a l'any següent també se'n va anar al fons per acció dels submarins enemics i el seu capità, de nou, va resultar il·lès.

Si Lord Mersey va aconseguir evitar la condemna de Turner, no va poder defugir les irresistibles pressions que sobre ell es van exercir perquè també l'Almirallat sortís impol·lut de l'enquesta. Hagués estat letal per a la moral de guerra -li van dir- si el prestigi de la Royal Navy quedava en entredit. Per tant, va carregar l'exclusiva responsabilitat del desastre a la Kriegsmarine del Kaiser Guillem II. No obstant això, resultava clar que, detectada l'acció dels submarins alemanys a la zona (en els dos dies anteriors, el mateix submarí que va enfonsar el Lusitania havia atacat quatre vaixells més, enfonsant-ne dos d'ells) una mínima prudència hagués aconsellat destacar patrullers de l'Armada a protegir la navegació d'un vaixell tan emblemàtic i carregat de civils. Per què no es va prendre cap mesura? Aquí radica allò inquietant, fins i tot estremidor, de la pel·lícula abans esmentada, on, davant l'estranyesa dels seus subordinats, veiem uns alts estaments de l'Almirallat anglès assumir sense parpellejar el risc que corria el Lusitania. Sabien que el seu torpedinament, cas de produir-se, provocaria la indignació dels Estats Units i, a curt o mitjà termini, la seva entrada en guerra contra Alemanya.

Així, anys més tard, el mateix Winston Churchill va poder escriure amb tota parsimònia que "Els pobres nens i dones que van morir en el Lusitania van fer més la causa aliada que 100.000 homes morts al front". Ningú els va preguntar si el seu sacrifici va ser voluntari ...